@c -*- coding: utf-8; mode: texinfo; documentlanguage: ca -*-

@ignore
    Translation of GIT committish: 7fdce4f39834cc8c83f176480cc1d20900eb09f8

    When revising a translation, copy the HEAD committish of the
    version that you are working on.  For details, see the Contributors'
    Guide, node Updating translation committishes..
@end ignore

@c \version "2.19.22"

@node Conceptes fonamentals
@chapter Conceptes fonamentals
@translationof Fundamental concepts

Heu pogut veure al tutorial com produir música impresa amb bellesa
a partir d'un simple fitxer de text.  Aquesta secció presenta els
conceptes i tècniques que es requereixen per produir partitures
igualment belles però més complexes.

@menu
* Com funcionen els fitxers d'entrada del LilyPond::
* Les veus contenen música::
* Contextos i gravadors::
* Extensió de les plantilles::
@end menu


@node Com funcionen els fitxers d'entrada del LilyPond
@section Com funcionen els fitxers d'entrada del LilyPond
@translationof How LilyPond input files work

El format d'entrada del LilyPond és força lliure en la seva forma
i concedeix els usuaris amb experiència molta flexibilitat per
estructurar els seus fitxers de la forma desitjada.  Nogensmenys,
tota aquesta flexibilitat pot fer que les coses es tornin confuses
per als nous usuaris.  Aquesta secció us explicarà part d'aquesta
estructura, però pot obviar certs detalls per simplificar.  Per
veure una descripció més completa del format d'entrada, consulteu
@rusernamed{File structure,Estructura dels fitxers}.


@menu
* Introducció a l'estructura dels fitxers del LilyPond::
* La partitura és una (única) expressió musical composta::
* Niuat d'expressions musicals::
* Quant a la impossibilitat de niuar claus i lligadures::
@end menu

@node Introducció a l'estructura dels fitxers del LilyPond
@subsection Introducció a l'estructura dels fitxers del LilyPond
@translationof Introduction to the LilyPond file structure

@cindex entrada, format de l'
@cindex fitxer, estructura del

Un exemple bàsic de fitxer d'entrada del LilyPond és el següent:

@example
\version @w{"@version{}"}

\header @{ @}

\score @{
  @var{ @dots{} expressió musical composta @dots{} }  % tota la música va aquí
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

@noindent
Hi ha moltes variacions d'aquest esquema bàsic, però l'exemple
constitueix un punt de partida útil.

@funindex \book
@funindex \score
@cindex book (llibre)
@cindex score (partitura)
@cindex llibre
@cindex partitura

Fins al moment, cap dels exemples que heu pogut veure utilitza la
instrucció @code{\score@{@}}.  Això és així perquè el LilyPond
afegeix automàticament les ordres addicionals que es requereixen
quan li proporcionem una entrada senzilla.  El LilyPond tracta una
entrada com aquesta:

@example
\relative @{
  c''4 a d c
@}
@end example

@noindent
com una abreviatura d'aquesta altra:

@example
\book @{
  \score @{
    \new Staff @{
      \new Voice @{
        \relative @{
          c''4 a b c
        @}
      @}
    @}
    \layout @{ @}
  @}
@}
@end example

En altres paraules, si l'entrada consta d'una única expressió
musical, el LilyPond interpreta el fitxers com si l'expressió
musical estigués rodejada per un embolcall fet per les
instruccions que acabem de veure.

@cindex contextos implícits
v@cindex implícits, contextos

@strong{¡Advertiment!}  Molts dels exemples que apareixen a la
documentació del LilyPond ometen les instruccions @code{\new
Staff} i @code{\new Voice}, deixant que es creïn de forma
implícita.  Això funciona bé per a exemples senzills, però per a
exemples més complicats, especialment quan s'usen instruccions
addicionals, la creació implícita dels contextos poden donar lloc
a resultats inesperats, fins i tot en ocasions crear pentagrames
no desitjats.  La forma de crear contextos de forma explícita
s'explica a @ref{Contextos i gravadors}.

@warning{Quan s'escriuen més d'unes poques línies de música, es
recomana crear sempre els pentagrames i les veus de forma
explícita.}

En tot cas, per ara anem a tornar al primer exemple per examinar
l'ordre @code{\score}, deixant les altres en la seva forma
predeterminada.

Un bloc @code{\score} sempre ha de contenir una expressió musical
única, que ha d'aparèixer immediatament després de la instrucció
@code{\score}.  Recordeu que una expressió musical pot ser
qualsevol cosa, des d'una sola nota fina una enorme expressió
composta com ara

@example
@{
  \new StaffGroup <<
    @var{ @dots{} inseriu aquí la partitura completa d'una òpera
  de Wagner @dots{} }
  >>
@}
@end example

@noindent
A causa que tot es troba dins de @code{@{ @dots{} @}}, compta com
una expressió musical.

Com hem vist anteriorment, el bloc @code{\score} pot contenir
altres coses, com ara

@example
\score @{
  @{ c'4 a b c' @}
  \header @{ @}
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

@funindex \header
@funindex \layout
@funindex \midi
@cindex midi
@cindex capçalera
@cindex disposició

@noindent
Observeu que aquestes tres instruccions (@code{\header},
@code{\layout} i @code{\midi}) són especials: a diferència de la
resta de les instruccions que comencen amb una barra invertida
(@code{\}), @emph{no} són expressions musicals i no formen part de
cap expressió musical.  Per tant, es poden posar dins d'un bloc
@code{\score} o a fora d'ell.  De fet, aquestes instruccions se
situen en general fora del bloc @code{\score} (per exemple,
@code{\header} se sol col·locar abans de la instrucció
@code{\score}, com mostra l'exemple que apareix al principi de la
secció.)

Dues instruccions més que no hem vist són @code{\layout @{ @}}
i @code{\midi @{ @}}.  Si apareixen tal i com es mostren aquí, fan
que el LilyPond produeixi una sortida impresa i una sortida MIDI,
respectivament.  Es descriuen amb tot detall al manual de
Referència de la notació, a @rusernamed{Score layout,Disposició de la partitura}
i a  @ruser{Creating MIDI output,Creació de sortida MIDI}.

@cindex partitures, diverses
@cindex book, bloc implícit
@cindex implícit, bloc book
@funindex \book

Podem escriure diversos blocs @code{\score}.  Cada un d'ells rebrà
el mateix tractament que una partitura independent, però es
combinaran tots junts a un fitxer de sortida únic.  No fa falta
cap instrucció @code{\book}, es crearà un implícitament.  No
obstant, si voleu fitxers de sortida separats a partir d'un únic
fitxer @file{.ly}, aleshores cal utilitzar l'ordre
@code{\book} per separar les diferents seccions: cada bloc
@code{\book} produeix un fitxer de sortida diferent.

En resum:

Cada bloc @code{\book} crea un fitxer de sortida diferent (per
exemple, un fitxer PDF).  Si no hem escrit un de forma explícita,
el LilyPond envolta tot el nostre codi d'entrada dins d'un bloc
@code{\book} de forma implícita.

Cada bloc @code{\score} és un tros de música separat dins d'un
bloc @code{\book}.

@cindex layout, efecte de la situació del bloc

Cada bloc @code{\layout} afecta el bloc @code{\score} o
@code{\book} dins del qual apareix (és a dir, un bloc
@code{\layout} dins d'un bloc @code{\score}) afecta solament a
aquest bloc @code{\score}, però un bloc @code{\layout} fora d'un
bloc @code{\score} (que per això està dins d'un bloc
@code{\book}, ja sigui explícit o implícitament) afecta als blocs
@code{\score} que estan dins d'aquest @code{\book}.

Per veure més detalls, consulteu
@rusernamed{Multiple scores in a book,Partitures múltiples en un llibre}.

@cindex variables

Una altra magnifica drecera és la possibilitat de definir
variables com es mostra a @ref{Organitzar les peces mitjançant
variables}.  Totes les plantilles fan servir el següent:

@example
melodia = \relative @{
  c'4 a b c
@}

\score @{
  \melodia
@}
@end example

Quan el LilyPond examina aquest fitxer, agafa el valor de
@code{melodia} (tot el que hi ha després del signe igual) i
l'insereix a tot arreu que veu @code{\melodia}.  No es requereix
una cura especial amb el nom (pot ser @code{melodia},
@code{global}, @code{CompasArmadura}, @code{madretadelpiano} o
@code{fulanet} o qualsevol altre).  Recordeu que pot ser gairebé
qualsevol nom que se us acudeixi, sempre i quan contingui sols
caràcters alfabètics i sigui diferent a qualsevol dels noms
d'instrucció del LilyPond.  Per veure més detalls, consulteu
@ref{Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions}.  Les
limitacions exactes que afecten els noms de variable es detallen a
@rusernamed{File structure,Estructura dels fitxers}.


@seealso
Per veure una definició completa del format del codi d'entrada,
consulteu @ruser{File structure}

@node La partitura és una (única) expressió musical composta
@subsection La partitura és una (única) expressió musical composta
@translationof Score is a (single) compound musical expression

@cindex score
@cindex partitura
@cindex contingut del bloc score
@cindex score, contingut del bloc
@cindex composta, expressió musical
@cindex musical, expressió, composta
@cindex expressió musical composta
@funindex \score

En la secció anterior, @ref{Introducció a l'estructura dels
fitxers del LilyPond}, hem pogut veure l'organització general dels
fitxers d'entrada del LilyPond.  Però sembla que ens hem salta la
part més important: com esbrinem què escriure després de
@code{\score}?

No ens hem salta res de res.  El gran misteri és, senzillament,
que no hi ha @emph{cap} misteri.  La línia següent ho explica tot:

@quotation
@emph{Un bloc @code{\score} ha de començar amb una expressió
musical composta.}
@end quotation

@noindent
Per comprendre el que s'entén per expressió musical i expressió
musical composta, potser trobeu útil fer un repàs al tutorial,
@ref{Explicació de les expressions musicals}.  En aquesta secció
vam veure com elaborar grans expressions musicals a partir de
petites peces (començàvem amb notes, després acords, etc.).  Ara
partirem d'una gran expressió musical i recorrerem el camí invers
cap avall.  Per simplicitat, farem sols un cantant i un piano.
No necessitem un @code{StaffGroup} (que simplement agrupa un cert
nombre de pautes amb una clau a l'esquerra) per a aquest
conjunt, i aleshores el retirem. Tot i així, @emph{sí} necessitem
pentagrames per a un cantant i un piano.

@example
\score @{
  <<
    \new Staff = "cantant" <<
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
    >>
  >>
  \layout @{ @}
@}
@end example

Aquí hem assignat noms als pentagrames: @qq{cantant} i
@qq{piano}.  Això no és essencial en aquest moment, però és un
hàbit que resulta útil cultivar de manera que podem saber d'una
ullada per a què és cada pentagrama.

Recordeu que utilitzem @code{<< @dots{} >>} en comptes de @code{ @dots{} @}}
per presentar la música simultània.  Això fa que les parts vocals
i del piano apareguin una sobre l'altra a la partitura.  La
construcció @code{<< @dots{} >>} no seria necessària per al
pentagrama del cantant a l'exemple de dalt si conté solament una
expressió musical seqüencial, però es necessitarien els @code{<<
@dots{} >>} en comptes de les claus si la música d'aquest
pentagrama anés a contenir dues o més expressions simultànies, per
exemple dues veus simultànies, o una veu amb lletra.  Tindrem una
veu amb lletra, per la qual cosa es requereixen els angles
dobles.  Després afegirem quelcom de música real; per ara
limitem-nos a posar unes quantes notes i text de farciment.  Si
heu oblidat com afegir la lletra, podeu rellegir la secció
@code{\addlyrics} de @ref{Elaborar cançons senzilles}.

@lilypond[verbatim,quote,ragged-right]
\score {
  <<
    \new Staff = "singer" <<
      \new Voice = "vocal" { c'1 }
      \addlyrics { And }
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
      \new Staff = "upper" { c'1 }
      \new Staff = "lower" { c'1 }
    >>
  >>
  \layout { }
}
@end lilypond

Ara tenim molts més detalls.  Tenim la pauta del cantant: conté
una @code{Voice} o veu (al LilyPond, aquest terme fa referència a
un conjunt de notes, no necessàriament notes vocals -- per
exemple, un violí generalment toca una veu --) i el text de la
cançó.  També tenim una pauta de piano: conté un pentagrama
superior (mà dreta) i un pentagrama inferior (mà esquerra), tot i
que el pentagrama inferior encara no té la clau de Fa.

En aquest moment podríem començar a ficar les notes.  Dins dels
claus que segueixen a @code{\new Voice = "vocal"}, podríem
començar escrivint

@example
\relative @{
  r4 d''8\noBeam g, c4 r
@}
@end example

Però si ho féssim, la secció @code{\score} es faria força llarga i
seria més difícil comprendre el que passa.  En comptes d'això
utilitzarem identificadors o variables.  Recordareu que les vam
veure per primer cop a la secció anterior.

Per assegurar-nos que el contingut de la variable @code{text}
s'interpreta com a lletra, el precedim amb @code{\lyricmode}.
Igual que @code{\addlyrics}, això activa el mode d'entrada de
lletra.  Sense això, el LilyPond intentaria interpretar el
contingut com a notes, cosa que generaria errors (Hi ha d'altres
modes, vegeu @ruser{Input modes}).

Així doncs, tot escrivint algunes notes, i una clau de Fa per a la
mà esquerra, ara tenim un fragment musical de debò:

@lilypond[verbatim,quote,ragged-right]
melody = \relative { r4 d''8\noBeam g, c4 r }
text   = \lyricmode { And God said, }
upper  = \relative { <g' d g,>2~ <g d g,> }
lower  = \relative { b,2 e }

\score {
  <<
    \new Staff = "singer" <<
      \new Voice = "vocal" { \melody }
      \addlyrics { \text }
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
      \new Staff = "upper" { \upper }
      \new Staff = "lower" {
        \clef "bass"
        \lower
      }
    >>
  >>
  \layout { }
}
@end lilypond

Quan escriviu una secció @code{\score} o quan l'esteu llegint,
feu-lo a poc a poc i amb cura.  Comenceu pel nivell exterior i
després treballeu sobre cadascú dels nivells interiors.  També és
d'una gran ajuda ser molt estricte amb els marges (assegureu-vos
que al seu editor de text cada element del mateix nivell comença a
la mateixa posició horitzontal).

@seealso
Referència de la notació:
@rusernamed{Structure of a score,Estructura d'una partitura}.


@node Niuat d'expressions musicals
@subsection Niuat d'expressions musicals
@translationof Nesting music expressions

@cindex pentagrames temporals
@cindex temporals, pentagrames
@cindex ossias

No és essencial declarar tots els pentagrames al començament; es
poden crear temporalment en qualsevol moment.  Això és d'especial
utilitat per crear seccions d'ossia (vegeu @rglos{ossia}).  A
continuació presentem un exemple senzill que mostra com introduir
temporalment un pentagrama nou mentre dura un fragment de tres
notes:

@lilypond[verbatim,quote,ragged-right]
\new Staff {
  \relative {
    r4 g'8 g c4 c8 d |
    e4 r8
    <<
      { f8 c c }
      \new Staff {
        f8 f c
      }
    >>
    r4 |
  }
}
@end lilypond

@noindent
Noteu que la mida de la clau és igual a la que s'imprimeix en un
canvi de clau (lleugerament més petita que la clau al principi
d'una línia).  Això és normal per a qualsevol clau que
s'imprimeixi a la meitat d'una línia.

@cindex pentagrama, posicionat del

La secció ossia es pot col·locar a sobre del pentagrama de la
manera següent:

@lilypond[verbatim,quote,ragged-right]
\new Staff = "main" {
  \relative {
    r4 g'8 g c4 c8 d |
    e4 r8
    <<
      { f8 c c }
      \new Staff \with {
        alignAboveContext = #"main"
      } { f8 f c }
    >>
    r4 |
  }
}
@end lilypond

Aquest exemple utilitza @code{\with}, que s'explica en tot detall
més endavant.  És un mitjà per modificar el comportament
predeterminat d'un sol pentagrama.  En aquest exemple, diu que el
pentagrama nou s'ha de col·locar per sobre del pentagrama anomenat
@qq{main} en comptes de la posició predeterminada que seria per sota.

@seealso
Els fragments d'ossia s'escriuen sovint sense clau i sense
indicació de compàs, i generalment amb una lletra més petita.  Per
fer això caldrien més ordres que encara no s'han vist.  Vegeu
@ref{Mida dels objectes} i @rusernamed{Ossia staves,Pentagrames d'Ossia}.

@node Quant a la impossibilitat de niuar claus i lligadures
@subsection Quant a la impossibilitat de niuar claus i lligadures
@translationof On the un-nestedness of brackets and ties

@cindex claus i parèntesis, niuat de
@cindex claus i parèntesis, tipus de
@cindex claus i parèntesis, tancar en front a marcar

A l'escriptura del fitxer d'entrada del LilyPond hem pogut veure
alguns tipus de parèntesis, claus i claudàtors de diversos
tipus. Obeeixen a diverses regles que el principi poden semblar
confuses.  Abans d'explicar aquestes regles, fem un repàs a les
diverses classes de parèntesis, claus i claudàtors.

@c attempt to force this onto a new page
@need 50
@multitable @columnfractions .3 .7
@headitem Tipus de parèntesis
  @tab Funció
@item @code{@{ @dots{} @}}
  @tab Tanca un fragment seqüencial de música
@item @code{< @dots{} >}
  @tab Tanca les notes d'un acord
@item @code{<< @dots{} >>}
  @tab Tanca expressions musicals simultànies
@item @code{( @dots{} )}
  @tab Marca el començament i el final d'una lligadura d'expressió
@item @code{\( @dots{} \)}
  @tab Marca el començament d'una lligadura de fraseig
@item @code{[ @dots{} ]}
  @tab Marca el començament i el final d'un barrat manual
@end multitable

A les anteriors hem d'afegir d'altres construccions que generen
línies entre o a través de les notes: les lligadures d'unió
(marcades amb un accent corb, @code{~}), els grups especials que
s'escriuen amb @code{\tuplet x/y @{ @dots{} @}}, i les notes
d'adorn, que s'escriuen amb @code{\grace @{ @dots{} @}}.

Fora del LilyPond, l'ús convencional dels parèntesis i d'altres
claus requereix que els diversos tipus es trobin niuats
correctament, com a: @code{<< [ @{ ( @dots{} ) @} ] >>}, de manera
que els parèntesis que es tanquen han de trobar-se a l'ordre
exactament oposat als dels parèntesis que s'obren.  Això
@strong{és} un requisit per als tres tipus de parèntesis que es
descriuen mitjançant la paraula @q{Tanca} a la taula anterior:
s'han de niuar correctament.  Tanmateix, la resta de claus i
claudàtors, que estan descrits per la paraula @q{Marca} a la
mateixa taula anterior, @strong{no} han de niuar-se estrictament
per cap raó  amb cap dels altres parèntesis.  De fet, aquests
parèntesis no són parèntesis en el sentit que tanquen quelcom:
simplement són marcadors que indiquen on comença o finalitza
quelcom.

Així doncs, per exemple, una lligadura de fraseig pot començar
abans d'una barra inserida manualment, i acabar abans que acabi
la barra (una cosa que potser no sigui molt musical, però és
possible):

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\relative { g'8\( a b[ c b\) a] g4 }
@end lilypond

En general, els diversos tipus de parèntesis, i els que es fan
servir per grups especials, lligadures d'unió i notes d'adorn, es
poden barrejar amb total llibertat.  Aquest exemple mostra una
barra que s'estén cap a l'interior d'un grup de valoració especial
(línia 1), una lligadura d'expressió que es perllonga cap a
l'interior d'un grup excedent, una lligadura d'unió que travessa
dos grups especials, i una lligadura de fraseig que surt de
l'interior d'un grup excedent (línies 3 i 4).

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\relative {
  r16[ g' \tuplet 3/2 { r16 e'8] }
  g,16( a \tuplet 3/2 { b16 d) e }
  g,8[( a \tuplet 3/2 { b8 d) e~] } |
  \tuplet 5/4 { e32\( a, b d e } a4.\)
}
@end lilypond


@node Les veus contenen música
@section Les veus contenen música
@translationof Voices contain music

Igual que els cantants, al LilyPond li calen veus per cantar.  En
realitat, la música per a qualsevol instrument d'una partitura
està sempre continguda dins d'una veu --el concepte del LilyPond
més fonamental de tots--.

@menu
* Sento veus::
* Veus explícites::
* Veus i música vocal::
@end menu

@node Sento veus
@subsection Sento veus
@translationof I'm hearing Voices

@cindex polifonia
@cindex capes
@cindex diverses veus
@cindex veus, diverses
@cindex Voice (veu), context de
@cindex context Voice (de veu)
@cindex simultània, música
@cindex concorrent, música
@cindex veus en front a acords
@cindex acords en front a veus

De les capes més fondes d'una partitura del LilyPond, les més
baixes i més fonamental reben el nom de @q{Voice contexts}
(«contextos de veu») o, abreujadament, @q{Voices} («veus»).  Les
veus s'anomenen a vegades @q{layers} («capes») a d'altres
programes d'edició de partitures.

De fet, una capa o context de veu és l'única que pot contenir
música.  Si un context de veu no es declara explícitament, es crea
un de forma automàtica, com vam veure al principi d'aquest capítol.
Certs instruments com l'oboè sols poden tocar una nota cada
cop. La música escrita per a aquests instruments sols requereix
una veu.  Els instruments que poden tocar més d'una nota a la
vegada, com el piano, amb freqüència necessitaran diverses veus
per codificar les diverses notes i ritmes concurrents que són
capaces de tocar.

Una sola veu pot contenir moltes notes dins d'un acord, per
suposat; aleshores, quan, exactament, es necessiten diverses veus?
En primer lloc observeu aquest exemple de quatre acords:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\relative {
  \key g \major
  <d' g>4 <d fis> <d a'> <d g>
}
@end lilypond

Això es pot expressar utilitzant sols símbols d'acord amb angles
simples, @code{< @dots{} >}, i per això tan sols es necessita una
veu.  Però suposeu que el Fa sostingut fos realment una corxera
seguida d'un Sol corxera, una nota de pas que condueix al La.  Ara
tenim duen notes que comencen el mateix moment però tenen
diferents duracions: la negra Re, i la corxera Fa sostingut.  Com
es codifica això? No es poden escriure amb un acord perquè totes
les notes d'un acord han de tenir la mateixa duració.  I no es
poden escriure com dues notes en seqüència perquè han de començar
al mateix moment.  Aquí és on necessiten dues veus.

Vegem com es fa això dins de la sintaxi d'entrada del LilyPond.

@funindex << \\ >>
@funindex \\

La forma més fàcil d'introduir fragments amb més d'una veu a un
sol pentagrama és escriure cada veu com una seqüència (amb
@code{@{ @dots{} @}}), i combinar-les simultàniament amb angles
dobles, @code{<< @dots{} >>}.  Els fragments també s'han de
separar mitjançant una doble barra invertida, @code{\\}, per
situar-los a veus separades.
Sense això, les notes anirien a una sola veu, el que normalment
produeix errors.  Aquesta tècnica s'adapta especialment bé a peces
de música que són majorment homofòniques però ocasionalment tenen
seccions curtes de polifonia.

Heus ací com dividim els acords anteriors en dues veus i afegim la
nota de pas i la lligadura:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,relative=2]
\key g \major
%    Veu "1"                 Veu "2"
<< { g4 fis8( g) a4 g } \\ { d4 d d d }  >>
@end lilypond

Observe com les pliques de la segona veu ara es dirigeixen cap
avall.

A continuació vegem un altre exemple senzill:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,relative=2]
\key d \minor
%    Veu "1"               Veu "2"
<< { r4 g g4. a8 }    \\ { d,2 d4 g }       >> |
<< { bes4 bes c bes } \\ { g4 g g8( a) g4 } >> |
<< { a2. r4 }         \\ { fis2. s4 }       >> |
@end lilypond

No és necessari usar una construcció @code{<< \\ >>} diferent per
a cada compàs.  Per a música que tingui unes poques notes a cada
compàs, aquesta disposició podria facilitar la llegibilitat del
codi, però si hi ha moltes notes a cada compàs podria ser millor
dividir-lo en dues veus separades de la següent manera:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,relative=2]
\key d \minor
<< {
  % Veu "1"
  r4 g g4. a8 |
  bes4 bes c bes |
  a2. r4 |
} \\ {
  % Veu "2"
  d,2 d4 g |
  g4 g g8( a) g4 |
  fis2. s4 |
} >>
@end lilypond

@cindex veus, nomenament de
@cindex veus que creuen claus
@cindex lligadures que creuen claus

Aquest exemple té sols dues veus, però la mateixa construcció es
pot usar per codificar tres o més veus mitjançant l'addició de més
separadors de barra invertida.

Els contextos de veu porten els noms de @code{"1"}, @code{"2"},
etc. Els primers contextos estableixen les veus @emph{externes},
la veu aguda del context @code{"1"} i la veu greu del context
@code{"2"}.  Les veus interiors van als contextos @code{"3"} i
@code{"4"}.  A cada un d'aquests contextos, la direcció vertical
de les lligadures, pliques, matisos dinàmics, etc., s'ajusta de
forma correcta.

@lilypond[quote,verbatim]
\new Staff \relative {
  % Veu principal
  c'16 d e f
  %    Veu "1"       Veu "2"                 Veu "3"
  << { g4 f e } \\ { r8 e4 d c8~ } >> |
  << { d2 e }   \\ { c8 b16 a b8 g~ 2 } \\ { s4 b c2 } >> |
}
@end lilypond

Totes aquestes veus estan separades de la veu principal que conté
les notes just per fora de la construcció @code{<< @dots{} >>}.
Anomenarem això la @emph{construcció simultània}.  Les lligadures
(de prolongació i d'expressió) solament poden connectar notes
que estiguin dins de la mateixa veu, en conseqüència les
lligadures no poden entrar o sortir d'una construcció
simultània. A la inversa, les veus paral·leles de construccions
simultànies diferents sobre el mateix pentagrama són la mateixa
veu. Hi ha altres propietats relatives a les veus que també
impliquen construccions simultànies. A continuació veiem el mateix
exemple, amb colors i caps diferents per a cada veu.  Observeu que
els canvis a una veu no afecten a d'altres veus, però persisteixen
més tard dins de la mateixa veu.  Observeu també que les notes
lligades es poden dividir entre les mateixes veus de dues
construccions, com s'indica aquí a la veu de triangles blaus.

@lilypond[quote,verbatim]
\new Staff \relative {
  % Veu principal
  c'16 d e f
  <<  % Bar 1
    {
      \voiceOneStyle
      g4 f e
    }
  \\
    {
      \voiceTwoStyle
      r8 e4 d c8~
    }
  >> |
  <<  % Bar 2
     % Continua la Veu 1
    { d2 e }
  \\
     % Continua la Veu 2
    { c8 b16 a b8 g~ 2 }
  \\
    {
      \voiceThreeStyle
      s4 b c2
    }
  >> |
}
@end lilypond

@funindex \voiceOneStyle
@funindex \voiceTwoStyle
@funindex \voiceThreeStyle
@funindex \voiceFourStyle
@funindex \voiceNeutralStyle

Les instruccions @code{\voiceXXXStyle} estan pensades
principalment per usar-les en documents educatius com el que
presentem aquí. Modifiquen el color del cap, la plica i les
barres, i l'estil del cap, de manera que les veus es poden
distingir fàcilment.  La veu u està establerta a rombes vermells,
la veu dos a triangles blaus, la veu tres a cercles verdes amb
aspes, i la veu quatre (que no es fa servir aquí) a aspes color
magenta.  @code{\voiceNeutralStyle} (que tampoc no es fa servir
aquí) retorna tot a l'estil predeterminat.  Veurem més endavant
com l'usuari pot crear instruccions com aquestes.  Vegeu
@ref{Visibilitat i color dels objectes} i
@ref{Ús de variables per als ajustaments de disposició}.

@cindex polifonia i mode relatiu
@cindex relatiu, mode, polifonia i

La polifonia no canvia la relació de les notes dins d'un bloc
@code{\relative}.  L'alçada de cada nota encara es calcula amb
relació a la nota que la precedeix immediatament, o a la primera
nota de l'acord precedent.  Així, en

@example
\relative c' @{ notaA << < notaB notaC > \\ notaD >> notaE @}
@end example

@noindent
@code{notaB} és relativa a @code{notaA}                      @*
@code{notaC} és relativa a @code{notaB}, no a @code{notaA};   @*
@code{notaD} és relativa a @code{notaB}, no a @code{notaA} ni a
@code{notaC};                                                 @*
@code{notaE} és relativa a @code{notaD}, no a @code{notaA}.

Una forma alternativa, que podria ser més clara si les notes a les
veus estan molt separades, és col·locar una instrucció
@code{\relative} al principi de cada veu:

@example
\relative c' @{ notaA @dots{} @}
<<
  \relative c'' @{ < notaB notaC > @dots{} @}
\\
  \relative g' @{ notaD @dots{} @}
>>
\relative c' @{ notaE @dots{} @}
@end example

Finalment, analitzem les veus en una peça de música més
complexa. Heus aquí les notes dels dos primers compassos del segon
dels Dos Nocturns de Chopin, Op 32.  Aquest exemple s'utilitzarà
en fases posteriors dins del present capítol i el següent, per
il·lustrar diverses tècniques per produir notació, i per tant us
demanem que ignoreu per ara qualsevol cosa al codi subjacent que
li sembli misteriós i tan sols es concentri a la música i les veus
(totes les complicacions s'explicaran a seccions posteriors).

@c The following should appear as music without code
@lilypond[quote,ragged-right]
\new Staff \relative {
  \key aes \major
  <<  % Veu u
    { c''2 aes4. bes8 }
  \\  % Voice two
    {
      % Ignoreu aquestes expressions per ara, s'explicaran al Cap. 4
      \once \override NoteColumn.ignore-collision = ##t
      <ees, c>2
      \once \override NoteColumn.force-hshift = #0.5
      des2
    }
  \\  % Sense veu tres
  \\  % Veu quatre
    {
      \override NoteColumn.force-hshift = #0
      aes'2 f4 fes
    }
  >> |
  <c ees aes c>1 |
}
@end lilypond

Amb freqüència, la direcció de les pliques s'utilitza per indicar
la continuïtat de dues línies melòdiques simultànies.  En aquest
cas, totes les pliques de les notes agudes es dirigeixen cap amunt
i les de la notes greus cap avall.  Aquesta és la primera
indicació que es requereix més d'una veu.

Però la necessitat real de diverses veus apareix quan hi ha notes
que comencen al mateix temps però tenen duracions
diferents. Observeu les notes que comencen a la tercera part del
primer compàs. El La bemoll és una negra amb puntet, el Fa és una
negra i el Re bemoll és una blanca.  Aquestes notes no es poden
escriure com un acord perquè totes les notes d'un acord han de
tenir la mateixa duració. Tampoc es poden escriure com notes
seqüencials, ja que han de començar al mateix temps.  Aquesta
secció del compas requereix tres veus, i la pràctica comuna seria
escriure tot el compàs com tres veus com es mostra a sota, on hem
usat diferents caps i colors per a la tres veus. Un cop més, el
codi que hi ha a aquest exemple s'explicarà més tard, així que
ignoreu tot el que no entengueu.

@c The following should appear as music without code
@c The three voice styles should be defined in -init
@lilypond[quote,ragged-right]
\new Staff \relative {
  \key aes \major
  <<
    {  % Veu u
      \voiceOneStyle
      c''2 aes4. bes8
    }
  \\  % Veu dos
    { \voiceTwoStyle
      % Ignoreu això per ara - s'explicarà al Cap 4
      \once \override NoteColumn.ignore-collision = ##t
      <ees, c>2
      \once \override NoteColumn.force-hshift = #0.5
      des2
    }
  \\  % No hi ha veu tres (volem les pliques cap avall)
  \\  % Veu quatre
    { \voiceThreeStyle
      \override NoteColumn.force-hshift = #0
      aes'2 f4 fes
    }
  >> |
  <c ees aes c>1 |
}
@end lilypond

Intentarem codificar aquesta música partint de zero.  Com veurem,
això s'enfronta a certes dificultats.  Començarem tal com hem
après, usant la construcció @code{<< \\ >>} per introduir la
música del primer compàs a tres veus:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\new Staff \relative {
  \key aes \major
  <<
    { c''2 aes4. bes8 } \\ { <ees, c>2 des } \\ { aes'2 f4 fes }
  >> |
  <c ees aes c>1 |
}
@end lilypond

@cindex plica avall
@cindex veus i direcció de ls pliques
@cindex pliques, veus i direcció de les
@cindex plica amunt

Les direccions de les pliques s'assignen automàticament de forma
que les veus de numeració imparell reben les pliques cap amunt i les
de numeració parell cap avall.  Les pliques de les veus 1 i 2
són correctes, però les pliques de la veu 3 haurien d'anar cap
avall en aquest fragment en particular.  Podem corregir això
simplement oblidant-nos de la veu tres i situant la música a la
veu quatre.  Això es fa escrivint un altre parell de barres
invertides (@code{\\}).

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\new Staff \relative {
  \key aes \major
  <<  % Veu u
    { c''2 aes4. bes8 }
  \\  % Veu dos
    { <ees, c>2 des }
  \\  % Omet Veu tres
  \\  % Veu quatre
    { aes'2 f4 fes }
  >> |
  <c ees aes c>1 |
}
@end lilypond

@noindent
Veiem que això arregla la direcció de la plica, però la
col·locació horitzontal de les notes no és la desitjada.  El
LilyPond desplaça les notes interiors quan elles o les seves
pliques d'una altra manera col·lisionarien amb les veus exteriors,
però això no és el més adequat per a música de piano.  En altres
situacions, els desplaçaments que el LilyPond aplica poden no
eliminar les col·lisions.  El LilyPond aporta diverses formes
d'ajustar la col·locació horitzontal de les notes.  Encara no
estem preparats per veure com es corregeix això, per la qual cosa
deixarem el problema per a una secció posterior (vegeu la
propietat @code{force-hshift} a
@ref{Ajustament de la notació amb superposicions}).

@warning{No es poden crear lletres ni objectes d'extensió
(com ara lligadures, reguladors, etc.) @q{entre} veus diferents.}

@seealso
Referència de la notació:
@ruser{Multiple voices,Veus mútiples}.


@node Veus explícites
@subsection Veus explícites
@translationof Explicitly instantiating voices


@funindex \voiceOne
@funindex \voiceTwo
@funindex \voiceThree
@funindex \voiceFour
@funindex \oneVoice
@funindex \new Voice
@cindex contextos de veu, creació de

Els contextos de veu també es poden crear manualment dins d'un
bloc @code{<< >>} per crear música polifònica, utilitzant
@code{\voiceOne} @dots{} @code{\voiceFour} per indicar les
direccions requerides de pliques, lligadures, etc.  A partitures
més llargues, aquest mètode és més clar perquè permet que les veus
estiguin separades i rebin noms més descriptius.

Concretament, la construcció @code{<< \\ >>} que usem a la secció
prèvia:

@example
\new Staff @{
  \relative @{
    << @{ e'4 f g a @} \\ @{ c,4 d e f @} >>
  @}
@}
@end example

@noindent
equival a

@example
\new Staff <<
  \new Voice = "1" @{ \voiceOne \relative @{ e'4 f g a @} @}
  \new Voice = "2" @{ \voiceTwo \relative @{ c'4 d e f @} @}
>>
@end example

Els dos exemples anteriors produeixen:

@c The following example should not display the code
@lilypond[ragged-right,quote]
\new Staff <<
  \new Voice = "1" { \voiceOne \relative { e'4 f g a } }
  \new Voice = "2" { \voiceTwo \relative { c'4 d e f } }
>>
@end lilypond

@cindex veus, retorn a única
@cindex retorn a veu única

Les instruccions @code{\voiceXXX} estableixen la direcció de les
pliques, lligadures d'expressió, lligadures de prolongació,
articulacions, anotacions de text, puntets i digitacions.
@code{\voiceOne} i @code{\voiceThree} fan que aquests objectes
apuntin cap amunt, mentre que @code{\voiceTwo} i @code{\voiceFour}
els fan apuntar cap avall.  Aquestes instruccions també produeixen
un desplaçament horitzontal per a cada veu quan és necessari per
evitar xocs entre els caps.  La instrucció @code{\oneVoice}
retorna els ajustos de nou als valors normals per a una sola veu.

Vegem a alguns exemples senzills exactament quin efecte tenen
@code{\oneVoice}, @code{\voiceOne} i @code{voiceTwo} sobre
l'escriptura, les lligadures d'unió i d'expressió i les
indicacions de dinàmica:

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\relative {
  % Comportament predeterminat o comportament després de \oneVoice
  c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c |
}
@end lilypond

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\relative {
  \voiceOne
  c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c |
  \oneVoice
  c,4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c |
}
@end lilypond

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\relative {
  \voiceTwo
  c'4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c |
  \oneVoice
  c,4 d8~ 8 e4( f | g4 a) b-> c |
}
@end lilypond

A continuació veurem tres formes diferents de composar la notació
del mateix passatge polifònic, cada una de les quals té els seus
avantatges segons la circumstància, utilitzant l'exemple de la
secció anterior.

Una expressió que apareix directament dins de @code{<< >>} pertany
a la veu principal (però, observeu, @strong{no} dins d'una
construcció @code{<< \\ >>}).  Això és útil quan apareixen veus
noves mentre la veu principal està sonant.  A continuació podem
veure una realització més correcte de l'exemple de la secció
anterior. Les notes vermelles en forma de rombe mostren que la
melodia principal està ara dins d'un context d'una sola veu, fent
que es pugui traçar una lligadura per sobre d'elles.

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\new Staff \relative {
  \voiceOneStyle
  % Aquesta secció és homofònica
  c'16^( d e f
  % Comença una secció simultània de tres veus
  <<
    % Continua la veu principal en paral·lel
    { g4 f e | d2 e) | }
    % Inicia la segona veu
    \new Voice {
      % Estableix les pliques, etc., cap avall
      \voiceTwo
      r8 e4 d c8~ | 8 b16 a b8 g~ 2 |
    }
    % Inicia la tercera veu
    \new Voice {
      % Set stems, etc, up
      \voiceThree
      s2. | s4 b c2 |
    }
  >>
}
@end lilypond

@cindex aniuat d'expressions musicals
@cindex aniuat de construccions simultànies
@cindex aniuat de veus
@cindex veus temporals
@cindex veus, aniuat de

Les construccions polifòniques niuades més profundament són
possibles, i si hi ha una veu que apareix sols breument podria
haver-hi una forma més natural d'escriure la música.

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\new Staff \relative {
  c'16^( d e f
  <<
    { g4 f e | d2 e) | }
    \new Voice {
      \voiceTwo
      r8 e4 d c8~ |
      <<
        { c8 b16 a b8 g~ 2 | }
        \new Voice {
          \voiceThree
          s4 b c2 |
        }
      >>
    }
  >>
}
@end lilypond

@cindex espaiadores, notes

Aquest mètode de niuar veus noves breument és útil quan sols hi ha
seccions polifòniques petites, però quan tot el pentagrama és molt
polifònic podria ser més clar usar sempre diverses veus, usant
notes espaiadores per passar per sobre de les seccions on una veu
està en silenci, com per exemple:

@lilypond[quote,ragged-right,verbatim]
\new Staff \relative <<
  % Inicia la primera veu
  \new Voice {
    \voiceOne
    c'16^( d e f g4 f e | d2 e) |
  }
  % Inicia la segona veu
  \new Voice {
    % Estableix les pliques, etc., cap avall
    \voiceTwo
    s4 r8 e4 d c8~ | 8 b16 a b8 g~ 2 |
  }
  % Inicia la tercera veu
  \new Voice {
    % Estableix les pliques, etc., cap amunt
    \voiceThree
    s1 | s4 b c2 |
  }
>>
@end lilypond

@subsubheading Columnes de notes

@cindex columna de notes
@cindex col·lisions de notes
@cindex notes, col·lisions de
@cindex desplaçament, instruccions de
@funindex \shiftOff
@funindex \shiftOn
@funindex \shiftOnn
@funindex \shiftOnnn

Les notes properes a un acord, o les notes que es produeixen al
mateix temps en diferents veus, es disposen en dos (i
ocasionalment més) columnes per evitar el solapament dels caps.
Reben el nom de columnes de notes.  Hi ha columnes diferents per a
cada veu, i el desplaçament especificat en curs depenent de la veu
s'aplica a la columna de la nota si en cas contrari es produís una
col·lisió.  Això es pot veure a l'exemple anterior. Al compàs 2 el
Do a la veu dos està desplaçat a la dreta respecte del Re de la
veu u, i a l'últim acord el Do de la veu tres també està desplaçat
a la dreta respecte de les altres notes.

Les instruccions @code{\shiftOn}, @code{\shiftOnn},
@code{\shiftOnnn} i @code{\shiftOff} especifiquen el grau que
s'han de desplaçar les notes i acords de la veu si en cas contrari
es produís una col·lisió.  De forma predeterminada, les veus
exteriors (normalment les veus u i dos) tenen com a especificació
@code{\shiftOff}, mentre que les veus interiors (tres i quatre)
tenen especificat @code{\shiftOn}.  Quan s'aplica un desplaçament,
les veus u i tres es desplacen cap a la dreta i les veus dos i
quatre es desplacen cap a l'esquerra.

@code{\shiftOnn} i @code{\shiftOnnn} defineixen nivells
addicionals de desplaçament que es poden especificar temporalment
per resoldre col·lisions en situacions complexes (vegeu
@ref{Exemple real de música}).

Una columna de notes pot contenir sols una nota (o acord) d'una
veu amb les pliques cap amunt i una nota (o acord) d'una veu amb
les pliques cap avall.  Si les notes de dues veus que tenen les
pliques a la mateixa direcció se situen en la mateixa posició i
les dues veus no tenen cap desplaçament o porten especificat el
mateix desplaçament, es produirà el missatge d'error @qq{Xoquen
massa columnes de notes}.

@seealso
Manual d'aprenentatge:
@ref{Moviment d'objectes}.

Referència de la notació:
@rusernamed{Multiple voices,Veus múltiples}.


@node Veus i música vocal
@subsection Veus i música vocal
@translationof Voices and vocals

La música vocal presenta una dificultat especial: hem de combinar
dues expressions, és a dir, les notes i la lletra.

@funindex \new Lyrics
@funindex \lyricsto
@funindex Lyrics
@cindex Lyrics, creació d'un context
@cindex lletra, creació d'un context de
@cindex lletra, enllaçar amb una veu

Ja heu vist la instrucció @code{\addlyrics@{@}}, que funciona bé
per a partitures senzilles.  Tot i així, aquesta tècnica és una
mica limitada.  Per a música de complexitat més gran, hem
d'introduir la lletra en un context @code{Lyrics} utilitzant
@code{\new Lyrics} i enllaçar explícitament la lletra i les notes
mitjançant @code{\lyricsto@{@}}, usant el nom assignat a la veu.

@lilypond[quote,verbatim]
<<
  \new Voice = "una" {
    \relative {
      \autoBeamOff
      \time 2/4
      c''4 b8. a16 | g4. f8 | e4 d | c2 |
    }
  }
  \new Lyrics \lyricsto "una" {
    No more let | sins and | sor -- rows | grow. |
  }
>>
@end lilypond

Observeu que la lletra s'ha d'enllaçar a un context de
@code{Voice}, @emph{no} a un context de @code{Staff}.  Aquest és
un cas on és necessari crear contextos de @code{Staff} i de
@code{Voice} explícitament.

@cindex lletra i barrat
@cindex barrat i lletra
@funindex \autoBeamOff

El barrat automàtic que el LilyPond usa de forma predeterminada
funciona bé per a la música instrumental, però no tan bé per a
música sense lletra, on o bé el barrat no es necessita en absolut,
o bé s'utilitza per indicar els melismes de la lletra.  A
l'exemple anterior hem utilitzat la instrucció @code{\autoBeamOff}
per desactivar el barrat automàtic.

@funindex \new ChoirStaff
@funindex ChoirStaff
@funindex \lyricmode
@cindex vocal, estructura d'una partitura
@cindex cor, sistema de

Ara reutilitzarem l'exemple anterior de «Judes Macabeu» per a
il·lustrar aquesta tècnica més flexible.  Primer la reescriurem
per que faci servir variables, de manera que la música i la lletra
es puguin separar de l'estructura de pentagrames.  També
introduirem una clau de grup de ChoirStaff.  La lletra pròpiament
dita s'ha de introduir amb @code{\lyricmode} perquè tenir seguretat
que s'interpreti com a lletra i no com a música.

@lilypond[quote,verbatim]
global = { \key f \major \time 6/8 \partial 8 }

SopOneMusic = \relative {
  c''8 | c8([ bes)] a a([ g)] f | f'4. b, | c4.~ 4
}
SopOneLyrics = \lyricmode {
  Let | flee -- cy flocks the | hills a -- dorn, __
}
SopTwoMusic = \relative {
  r8 | r4. r4 c'8 | a'8([ g)] f f([ e)] d | e8([ d)] c bes'
}
SopTwoLyrics = \lyricmode {
  Let | flee -- cy flocks the | hills a -- dorn,
}

\score {
  \new ChoirStaff <<
    \new Staff <<
      \new Voice = "SopOne" {
        \global
        \SopOneMusic
      }
      \new Lyrics \lyricsto "SopOne" {
        \SopOneLyrics
      }
    >>
    \new Staff <<
      \new Voice = "SopTwo" {
        \global
        \SopTwoMusic
      }
      \new Lyrics \lyricsto "SopTwo" {
        \SopTwoLyrics
      }
    >>
  >>
}
@end lilypond

Aquesta és l'estructura bàsica de totes les partitures vocals.  Es
poden afegir més pentagrames segons es necessiti, es poden afegir
més veus als pentagrames i més estrofes a la lletra, i les
variables que contenen la música es poden col·locar fàcilment en
fitxers separats quan es facin massa llargs.

@cindex himne, estructura de
@cindex SATB, estructura de
@cindex vocal, partitura, diverses estrofes
@cindex diverses estrofes vocals
@cindex estrofes, diverses, vocals

A continuació podem veure un exemple final de la primera línia
d'un himne amb quatre estrofes, per a cor SATB.  En aquest cas la
lletra de les quatre parts és la mateixa.  Observeu com utilitzem
variables per a separar la notació musical de l'estructura de
pentagrames.  Observeu també com s'utilitza una variable, per a la
qual hem escollit el nom @q{TimeKey} («compàs i tonalitat»), per a
que contingui diverses instruccions que s'usaran dins dels dos
pentagrames.  A d'altres exemples se li sol donar el nom de @q{global}.

@lilypond[quote,verbatim]
keyTime = { \key c \major \time 4/4 \partial 4 }

SopMusic   = \relative { c'4 | e4. e8 g4  g    | a4   a   g  }
AltoMusic  = \relative { c'4 | c4. c8 e4  e    | f4   f   e  }
TenorMusic = \relative  { e4 | g4. g8 c4.   b8 | a8 b c d e4 }
BassMusic  = \relative  { c4 | c4. c8 c4  c    | f8 g a b c4 }

VerseOne =
  \lyricmode { E -- | ter -- nal fa -- ther, | strong to save, }
VerseTwo   =
  \lyricmode { O | Christ, whose voice the | wa -- ters heard, }
VerseThree =
  \lyricmode { O | Ho -- ly Spi -- rit, | who didst brood }
VerseFour  =
  \lyricmode { O | Tri -- ni -- ty of | love and pow'r }

\score {
  \new ChoirStaff <<
    \new Staff <<
      \clef "treble"
      \new Voice = "Sop"  { \voiceOne \keyTime \SopMusic }
      \new Voice = "Alto" { \voiceTwo \AltoMusic }
      \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseOne   }
      \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseTwo   }
      \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseThree }
      \new Lyrics \lyricsto "Sop" { \VerseFour  }
    >>
    \new Staff <<
      \clef "bass"
      \new Voice = "Tenor" { \voiceOne \keyTime \TenorMusic }
      \new Voice = "Bass"  { \voiceTwo \BassMusic }
    >>
  >>
}
@end lilypond


@seealso
Referència de la notació:
@rusernamed{Vocal music,Música vocal}.


@node Contextos i gravadors
@section Contextos i gravadors
@translationof Contexts and engravers

Els contextos i els gravadors s'han mencionat de manera informal a
seccions anteriors; ara tan sols veurem aquests conceptes amb més
detall, ja que són importants a l'ajust fi de la sortida del
LilyPond.

@menu
* Explicació dels contextos::
* Creació de contextos::
* Explicació dels gravadors::
* Modificar les propietats dels contextos::
* Afegir i eliminar gravadors::
@end menu

@node Explicació dels contextos
@subsection Explicació dels contextos
@translationof Contexts explained

@cindex contextos, explicació dels

Quan s'imprimeix la música, s'han de afegir a la sortida una gran
quantitat d'elements de notació que no apareixen explícitament al
fitxer d'entrada.  Per exemple, compareu l'entrada i la sortida
del següent exemple:

@lilypond[quote,verbatim]
\relative { cis''4 cis2. | a4 a2. | }
@end lilypond

L'entrada és força greu, però a la sortida s'han afegit línies
divisòries, les alteracions, la clau i l'armadura de la
tonalitat.  Quan el LilyPond @emph{interpreta} l'entrada, la
informació musical s'analitza d'esquerra a dreta de la mateixa
manera que un intèrpret llegeix la partitura.  Mentre es llegeix
el codi d'entrada, el programa recorda on estan els límits dels
compassos, i quines alçades requereixen alteracions accidentals
explícites.  Aquesta informació s'ha de conservar a diversos
nivells.  Per exemple, una alteració accidental afecta solament a
un pentagrama, mentre que una línia divisòria ha d'estar
sincronitzada al llarg de tot els sistema.

Dins del LilyPond, aquestes regles i petites porcions d'informació
s'agrupen en @emph{Contexts}.  Ja hem vist el context de veu,
@code{Voice}.  Altres exemples de contextos són  @code{Staff}
(Pauta o pentagrama) i @code{Score} (Partitura).  Els contextos
són jeràrquics, de forma que reflecteixen la naturalesa jeràrquica
d'una partitura musical.  Per exemple: un context de @code{Staff}
pot contenir molts contextos de @code{Voice}, i un context de
@code{Score} pot contenir molts contextos de @code{Staff}.

@quotation
@sourceimage{context-example,5cm,,}
@end quotation

Cada context assumeix la responsabilitat d'imposar algunes regles
de notació, creant certs objectes de notació i mantenint les
propietats associades.  Per exemple, el context @code{Voice} pot
introduir una alteració accidental i llavors el context
@code{Staff} manté la regla de mostrar o suprimir l'alteració per
a la resta del compàs.

Un altre exemple el constitueix el fet que la sincronització de les
línies divisòries es gestiona dins del context de la partitura,
@code{Score}, de forma predeterminada.  Nogensmenys, a algunes
músiques és possible que vulguem que les línies divisòries
estiguin sincronitzades (pensem en una partitura polimètrica en
compassos de 4/4 i de 3/4).  En aquests casos hem de modificar els
ajustos per omissió dels contextos @code{Score} i @code{Staff}.

Per a partitures molt senzilles, els contextos es creen
implícitament i no hem de preocupar-nos per ells.  Per a peces més
grans, com per exemple qualsevol que tingui més d'un pentagrama,
els contextos s'han de crear explícitament per assegurar-nos que
no tindrem la quantitat exacta de pentagrames que necessitem, i
que estan a l'ordre correcte.  Per escriure peces amb notació
especialitzada, és freqüent la modificació de contextos existents
o fins i tot definir d'uns completament nous.

A més dels contextos @code{Score,} @code{Staff} i @code{Voice}, hi
ha contextos que se situen entre els nivells de partitura i de
pentagrama per controlar els grups de pentagrames , com els
contextos alternatius de pentagrama i de veu, i contextos per a la
lletra, la percussió, diagrames de trasts, baix xifrat, etc.

Els noms de tots els tipus de contextos es composen d'una o més
paraules que comencen amb majúscula i que estan unides unes a les
altres sense guió ni barra baixa, per exemple:
@code{PartituraDeTranscripcióGregoriana}

@seealso
Referencia de la notació:
@rusernamed{Contexts explained,Explicació dels contextos}.


@node Creació de contextos
@subsection Creació de contextos
@translationof Creating contexts

@funindex \new
@cindex nous contextos
@cindex creació de contextos
@cindex contextos, creació de

A un fitxer d'entrada, el bloc de partitura, que es presenta
precedit per la instrucció @code{\score}, conté una sola expressió
musical i una definició de sortida associada (o bé un bloc
@code{\layout} o bé un bloc @code{\midi}).  El context
@code{Score} se sol deixar que es creï automàticament quan
comença la interpretació d'aquesta expressió musical.

Per a partitures que solament tenen una veu i un pentagrama, podem
també deixar que els contextos @code{Voice} i @code{Staff} se
creïn automàticament, però per a partitures més complexes és
necessari crear-los a mà.  La instrucció més simple que fa això és
@code{\new}.  S'anteposa a una expressió musical, per exemple

@example
\new @var{tipus} @var{expressió_musical}
@end example

@noindent
on @var{tipus} és el nom d'un context (com @code{Staff} o
@code{Voice}).  Aquesta instrucció crea un context nou, i comença
a interpretar la @var{expressió_musical} que està dins d'aquest
context.

@warning{No s'ha d'usar @bs{}@code{new Score} perquè el context
@code{Score} essencial del nivell superior ja es crea
automàticament al interpretar-se l'expressió musical que està
dins del bloc @bs{}@code{score}.  Els valors predeterminats de
propietats de context vàlids per a tota la partitura es poden
canviar dins del bloc @bs{}@code{layout}.  Vegeu @ref{Modificar
les propietats dels contextos}.}

En les seccions anteriors heu pogut veure molts exemples pràctics
que creaven nous contextos de  @code{Staff} i de @code{Voice},
però per a recordar-vos com s'usen aquestes instruccions en la
pràctica, heus aquí un exemple anotat de música real:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\score {  % inici de l'expressió única de música composta
  <<  % inici d'una secció pentagrames simultanis
    \time 2/4
    \new Staff {  % crea el pentagrama de la mà dreta
      \clef "treble"
      \key g \minor
      \new Voice {  % crea la veu per a les notes de la mà dreta
        \relative {  % inici de les notes de la mà dreta
          d''4 ees16 c8. |
          d4 ees16 c8. |
        }  % fi de les notes de la mà dreta
      }  % fi de la veu de la mà dreta
    }  % fi del pentagrama de la mà dreta
    \new Staff <<  % crea el pentagrama de la mà esquerra
      \clef "bass"
      \key g \minor
      \new Voice {  % crea la veu de la mà esquerra
        \voiceOne
        \relative {  % inicia les notes de la veu u de la mà esquerra
          g8 <bes d> ees, <g c> |
          g8 <bes d> ees, <g c> |
        }  % fi de les notes de la veu u de la mà esquerra
      }  % fi de la veu u de la mà esquerra
      \new Voice {  % crea la veu dos de la mà esquerra
        \voiceTwo
        \relative {  % inici de les notes de la veu dos de la mà esquerra
          g4 ees |
          g4 ees |
        }  % fi de les notes de la veu dos de la mà esquerra
      }  % fi de la veu dos de la mà esquerra
    >>  % fi del pentagrama de la mà esquerra
  >>  % fi de la secció de pentagrames simultanis
}  % fi de l'expressió única de música composta
@end lilypond

(Observeu com totes les instruccions que obren un bloc amb una
clau, @code{@{}, o amb angles dobles, @code{<<}, estan
sagnades (tenen un marge addicional) amb dos espais addicionals,
i la clau de tancament corresponent té un marge exactament
igual. Tot i no ser necessari, observar aquesta pràctica reduirà
considerablement el nombre d'errors de @q{parèntesis
descompensats}, i es recomana especialment.  Permet apreciar d'una
sola ullada l'estructura de la música, i qualsevol parèntesis
descompensat apareixerà molt clarament.  Observeu també com el
pentagrama de la mà esquerra es crea usant dobles angles perquè
requereix dues veus, mentre que el pentagrama de la mà dreta es
crea amb una expressió musical única tancada entre claus
perquè sols requereix una veu.)

@cindex contextos, nomenament
@cindex anomenar contextos

La instrucció @code{\new} també pot atorgar un nom identificatiu
al context per distingir-lo d'altres contextos del mateix tipus:

@example
\new @var{tipus} = @var{identificador} @var{expressió_musical}
@end example

Observeu la distinció entre el nom del tipus de context,
@code{Staff}, @code{Voice}, etc., i el nom identificatiu d'una
instància en particular d'aquest tipus, que pot ser qualsevol
seqüència de lletres inventada per l'usuari.  En el nom
identificatiu també es poden utilitzar dígits i espais, però en
aquest cas aquest nom ha d'anar entre cometes, per exemple
@code{\new Staff = "ElMeuPentagrama 1" @var{expressió_musical}}.
El nom  identificatiu s'utilitza per referir-nos més tard a
aquesta instància en particular d'un context. Hem vist això a la
secció sobre la lletra, a @ref{Veus i música vocal}.

@seealso
Referència de la notació:
@rusernamed{Creating and referencing contexts,Creació i referència de contextos}.


@node Explicació dels gravadors
@subsection Explicació dels gravadors
@translationof Engravers explained

@cindex gravadors

Totes i cadascuna de les marques de la sortida impresa d'una
partitura feta amb el LilyPond està produïda per un
@code{Engraver} (gravador).  Així, tenim un gravador per imprimir
pentagrames, un altre per imprimir els caps de les notes, un altre
per a les pliques, un altre per a les barres, i molts més.  En
total hi ha més de 120 gravadors!  Afortunadament, per a la major
part de les partitures no és necessari conèixer més que alguns,
per a partitures senzilles no hem de saber res de cap d'ells.

Els gravadores resideixen i operen dins de Contextos.  Els
gravadors com ara el gravador de la indicació de metrònom,
@code{Metronome_mark_engraver}, l'acció i resultat del qual
s'apliquen a la partitura com un tot, operen en el context més
alt: el context de partitura @code{Score}.

El gravador de la clau @code{Clef_engraver} i el de l'armadura
@code{Key_engraver} es troben probablement a tots els contextos de
pentagrama (@code{Staff}), ja que els diferents pentagrames
podrien requerir diferents claus i armadures.

El gravador dels caps de nota @code{Note_heads_engraver} i el de
les pliques @code{Stem_engraver} viuen en cada u dels contextos de
veu @code{Voice}, el context de nivell més baix de tots.

Cada gravador processa els objectes particulars associats amb la
seva funció, i manté les propietats que estan relacionades amb
aquesta funció.  Aquestes propietats, com les que estan
associades amb els contextos, es poden modificar per canviar el
funcionament del gravador o l'aspecte d'aquests elements de la
partitura impresa.

Tots els gravadors tenen noms compostos de diverses paraules que
descriuen la seva funció.  Sols està en majúscules la inicial de
la primera paraula, i la resta se li uneix mitjançant guionets
baixos.  D'aquesta manera el gravador @code{Staff_symbol_engraver}
és responsable de la creació de les línies del pentagrama, i el
@code{Clef_engraver} determina i estableix l'alçada o el punt de
referència sobre el pentagrama dibuixant un símbol de clau.

A continuació presentem alguns del gravadors més comuns, junt amb
la seva funció.  Podreu comprovar que és fàcil endevinar la funció
a partir del nom (en anglès), i a l'inrevés.

@multitable @columnfractions .3 .7
@headitem Gravador
  @tab Funció
@item Accidental_engraver
  @tab Fa les alteracions accidentals, de precaució i de suggeriment.
@item Beam_engraver
  @tab Grava les barres
@item Clef_engraver
  @tab Grava les claus
@item Completion_heads_engraver
  @tab Divideix les notes que travessen una línia divisòria
@item Dynamic_engraver
  @tab Crea reguladors i indicacions dinàmiques textuals
@item Forbid_line_break_engraver
  @tab Evita els salts de línia si queda algun element musical actiu
@item Key_engraver
  @tab Crea l'armadura de la tonalitat
@item Metronome_mark_engraver
  @tab Grava la indicació de metrònom
@item Note_heads_engraver
  @tab Grava el cap de les notes
@item Rest_engraver
  @tab Grava els silencis
@item Staff_symbol_engraver
  @tab Grava les cinc línies (de forma predeterminada) del pentagrama
@item Stem_engraver
  @tab Crea les pliques i els trèmolos d'una sola plica
@item Time_signature_engraver
  @tab Crea les indicacions de compàs
@end multitable

@smallspace

Més endavant veurem es pot canviar com la sortida del LilyPond
mitjançant la modificació del funcionament dels Gravadors.

@seealso
Referència de funcionament intern:
@rinternals{Engravers and Performers}.


@node Modificar les propietats dels contextos
@subsection Modificar les propietats dels contextos
@translationof Modifying context properties

@cindex context, propietats de
@cindex context, propietats de, modificació
@cindex modificar les propietats de context
@funindex \set
@funindex \unset

Els contextos es responsabilitzen de mantenir els valors d'un cert
nombre de @emph{properties} de context.  Moltes d'elles es poden
canviar per influir en la interpretació del codi d'entrada i
canviar així l'aparença de la sortida impresa.  Es modifiquen
mitjançant la instrucció @code{\set}.  Aquesta instrucció pren la
forma següent:

@example
\set @emph{NomDelContext}.@emph{nomDeLaPropietat} = #@emph{valor}
@end example

On el @emph{NomDelContext} és normalment @code{Score},
@code{Staff} o @code{Voice}.  Es pot ometre, i en aquest cas se
suposa que és el context en curs (normalment @code{Voice}).

Els noms de les propietats de context consisteixen en paraules
unides sense cap guió o barra fixa, i on totes les paraules
excepte la primera comencen en majúscula.  A continuació podem
veure alguns exemples de noms de propietats utilitzades amb
freqüència.  Hi ha moltes més que les que es mostren aquí.

@c attempt to force this onto a new page
@need 50
@multitable @columnfractions .25 .15 .45 .15
@headitem nomDeLaPropietat
  @tab Tipus
  @tab Funció
  @tab Valor d'exemple
@item extraNatural
  @tab Booleà
  @tab Si és vertader, posa becaires addicionals abans de les alteracions
  @tab @code{#t}, @code{#f}
@item currentBarNumber
  @tab Enter
  @tab Ajustar el número del compàs actual
  @tab @code{50}
@item doubleSlurs
  @tab Booleà
  @tab Si és vertader, imprimir lligadures d'expressió per sobre i per sota de les notes
  @tab @code{#t}, @code{#f}
@item instrumentName
  @tab Text
  @tab Establir el nom del pentagrama, situat a l'esquerra
  @tab @code{"Cello I"}
@item fontSize
  @tab Real
  @tab Augmentar o disminuir la mida de la font tipogràfica
  @tab @code{2.4}
@item stanza
  @tab Text
  @tab Establir el text que s'imprimeix abans del començament d'una estrofa
  @tab @code{"2"}
@end multitable

@noindent
on un valor Booleà es vertader (@code{#t}, True) o fals
(@code{#f}, False), un Enter és un nombre enter positiu, un nombre
real és un nombre decimal positiu o negatiu, i el text es tanca
entre cometes dobles.  Observeu l'aparició de signes de coixinet
(@code{#}), en dos llocs diferents: com a part del valor Booleà
abans de la @code{t} o la @code{f}, i abans del @emph{valor} dins
de la instrucció @code{\set}.  Així doncs, quan s'està escrivint
un valor Booleà, s'han d'escriure dos signes de coixinet, per
exemple: @code{##t}.

@cindex propietats que funcionen en contextos
@cindex establir propietats en contextos

Abans de poder establir qualsevol d'aquestes propietats, hem de
saber en quin context operen.  A vegades és quelcom obvi, però en
ocasions pot ser quelcom complicat.  Si especifiquem un context
equivocat, no es produeix cap missatge d'error, però el
funcionament esperat no tindrà lloc.  Per exemple, la propietat
@code{instrumentName} (nom de l'instrument) viu clarament dins del
context de @code{Staff}, ja que és el pentagrama el que ha de ser
anomenat.  En aquest exemple, el primer pentagrama resulta
etiquetat, però no el segon, perquè hem omès el nom del context.

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
<<
  \new Staff \relative {
    \set Staff.instrumentName = #"Soprano"
    c''2 c
  }
  \new Staff \relative {
    \set instrumentName = #"Alto"  % Incorrecte!
    d'2 d
  }
>>
@end lilypond

Recordeu que el nom del context predeterminat és @code{Voice},
així que la segona instrucció @code{\set} estableix la propietat
@code{instrumentName} del context @code{Voice} a @qq{Alto}, pero com
el LilyPond no busca aquesta propietat al context @code{Voice}, no
es realitza cap acció.  Això no és un error, i no es registra cap
missatge al fitxer Log del registre d'errors.

De forma semblant, si el nom de la propietat s'escriu amb alguna
falta, no es produeix cap missatge d'error, i clarament l'acció
esperada no pot tenir lloc.  De fet, es pot establir qualsevol
@q{property} (fictícia) usant qualsevol nom que volem en qualsevol
context que existeixi, mitjançant l'ús de la instrucció
@code{\set}.  Però si el nom no és conegut per al LilyPond, no
produirà cap acció.  Alguns editors de text que donen suport als
fitxers d'entrada del LilyPond de manera especial, documenten els
noms de propietats amb vinyetes quan passem sobre ells el punter
del ratolí, com ara JEdit amb l'extensió LilyPondTool, o destaquen
els noms de propietats desconegudes de manera diferent, com ara
ConTEXT.  Si no s'utilitza un editor amb aquesta possibilitats, es
recomana comprovar la correcció del nom de la propietat al manual
de Referència de funcionament intern: vegeu
@rinternals{Tunable context properties} o @rinternals{Contexts}.

La propietat @code{instrumentName} tindrà efecte solament si
s'estableix dins del context @code{Staff}, però algunes propietats
es poden establir a més d'un context.  Per exemple, la propietat
@code{extraNatural} està establerta de forma predeterminada al
valor @code{##t} (vertader) per a tots els pentagrames.  Si
s'estableix a @code{##f} (fals) en un context de @code{Staff}
determinat s'aplicarà solament a les alteracions d'aquest
pentagrama.  Si s'estableix a fals en el context de la partitura,
@code{Score}, s'aplicarà a tots els pentagrames.

Així, això desactivarà els bequadres addicionals a un pentagrama:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
<<
  \new Staff \relative {
    aeses'2 aes
  }
  \new Staff \relative {
    \set Staff.extraNatural = ##f
    aeses'2 aes
  }
>>
@end lilypond

@noindent
i això els desactivarà a tots els pentagrames:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
<<
  \new Staff \relative {
    aeses'2 aes
  }
  \new Staff \relative {
    \set Score.extraNatural = ##f
    aeses'2 aes
  }
>>
@end lilypond

Com un exemple més, si s'estableix @code{clefTransposition} dins
del context de @code{Score}, aquesta instrucció canvia
immediatament el valor de la transposició en tots els pentagrames
en curs i estableix un nou valor predeterminat que s'aplicarà a
tots els pentagrames.

La instrucció oposada, @code{\unset}, té l'efecte de suprimir la
propietat del context, el que ocasiona que la major part de les
propietats tornin al seu valor predeterminat.  Normalment no és
necessari l'ús de @code{\unset}, atès que una nova instrucció
@code{\set} farà l'ajust desitjat.

Les instruccions @code{\set} i @code{\unset} poden aparèixer en
qualsevol lloc del fitxer d'entrada i tindran un efecte a partir
del temps on es troben i fins al final de la partitura o fins que la
propietat es torni a establir mitjançant @code{\set} o
@code{\unset}.  Provem a modificar la mida de la font tipogràfica,
el que afecta la mida dels caps de les notes (entre altres coses)
diverses vegades.  El canvi s'agafa a partir del valor
predeterminat, no el valor en curs.

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,relative=1]
c4 d
% fes que els caps de nota siguin més petits
\set fontSize = #-4
e4 f |
% fes que els caps de nota siguin més grans
\set fontSize = #2.5
g4 a
% torna a la mida predeterminada
\unset fontSize
b4 c |
@end lilypond

Hem pogut veure com establir els valors de diversos tipus de
propietat diferents.  Observeu que els nombres enters i reals van
sempre precedits d'un símbol de coixinet, @code{#}, mentre que un
valor booleà vertader o fals s'especifica mitjançant
@code{##t} i @code{##f}, amb dos coixinets.  Una propietat de
test s'ha de tancar entre cometes dobles, com abans, tot i que
veurem més endavant que el text realment es pot especificar d'una
forma molt més general utilitzant la molt potent instrucció
@code{markup}.

@subsubheading Canviar les propietats d'un context amb @code{\with}

@funindex \with
@cindex context,  propietats de, establiment amb \with

El valor predeterminat de les propietats de context es pot
establir en el moment que es crea el context.  A vegades aquesta
forma d'establir el valor d'una propietat és molt més clara, si ha
de quedar fix durant tot el temps que duri el context.  Quan es
crea un context amb una instrucció @code{\new} pot anar
immediatament seguit d'un bloc @code{\with @{ @dots{} @}} en el
que s'estableix els valors predeterminats de les propietats.  Per
exemple, si volem suprimir la impressió de bequadres addicionals per
a tota la duració d'un pentagrama, podem escriure:

@example
\new Staff \with @{ extraNatural = ##f @}
@end example

@noindent
de la forma següent:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
<<
  \new Staff {
    \relative {
      gisis'4 gis aeses aes
    }
  }
  \new Staff \with { extraNatural = ##f } {
    \relative {
      gisis'4 gis aeses aes
    }
  }
>>
@end lilypond

Les propietats ajustades d'aquesta manera encara poden canviar-se
dinàmicament utilitzant @code{\set} i tornar-se al valor
predeterminat que es va establir al bloc @code{\with} mitjançant
@code{\unset}.

@cindex fontSize (mida de la tipografia)
@cindex font, mida de la
@cindex mida de la font

Així doncs, si la propietat @code{fontSize} s'ajusta dins d'una
instrucció @code{\with}, té l'efecte de reiniciar el valor
predeterminat de la mida de la font tipogràfica.  Si més tard es
modifica amb @code{\set}, aquest nou valor predeterminat pot
restablir-se amb la instrucció @code{\unset fontSize}.

@subsubheading Canviar las propietats d'un context amb @code{\context}

@cindex contextos, establir propietats de, amb \context
@funindex \context

Els valors de propietat dels contextos es poden establir per a
@emph{tots} els contextos d'un tipus determinat, com per exemple
tots els contextos de @code{Staff}, amb una única instrucció.  El
tipus de context s'identifica mitjançant la utilització del nom
del seu tipus, com @code{Staff}, precedit d'una barra invertida:
@code{\Staff}.  L'enunciat que estableix el valor de la propietat
és el mateix que el que està en un bloc @code{\with}, presentat
anteriorment.  Es col·loca en un bloc @code{\context} dins d'un
bloc @code{\layout}.  Cada bloc @code{\context} afecta a tots els
contextos del tipus especificat al llarg del bloc @code{\score} o
@code{\book} en el que apareix el bloc @code{\layout}.  A
continuació presentem un exemple que mostra el format:

@lilypond[verbatim,quote]
\score {
  \new Staff {
    \relative {
      cisis''4 e d cis
    }
  }
  \layout {
    \context {
      \Staff
      extraNatural = ##t
    }
  }
}
@end lilypond

Si es vol aplicar la sobreescriptura de propietats a tos els
pentagrames de la partitura:

@lilypond[quote,verbatim]
\score {
  <<
    \new Staff {
      \relative {
        gisis'4 gis aeses aes
      }
    }
    \new Staff {
      \relative {
        gisis'4 gis aeses aes
      }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Score extraNatural = ##f
    }
  }
}
@end lilypond

@noindent
Les propietats de context establertes d'aquesta forma es poden
sobreescriure per a exemples concrets de contextos mitjançant
enunciats dins d'un bloc @code{\with}, i mitjançant instruccions
@code{\set} intercalades dins d'enunciats musicals.

@seealso
Referència de la notació:
@rusernamed{Changing context default settings,Canvi de la configuració dels contextos predeterminats}.
@c FIXME
@c uncomment when backslash-node-name issue is resolved -pm
@rusernamed{The set command,L'ordre set}

Referència de funcionament intern:
@rinternals{Contexts},
@rinternals{Tunable context properties}.


@node Afegir i eliminar gravadors
@subsection Afegir i eliminar gravadors
@translationof Adding and removing engravers

@cindex gravadors, addició
@cindex gravadors, eliminació
@cindex addició de gravadors
@cindex eliminació de gravadors

@funindex \consists
@funindex \remove

Hem vist que cada un dels contextos conté diversos gravadors, cada
u dels quals és al seu cop responsable de la producció d'una
fracció particular del resultat imprès, com ara línies divisòries,
pentagrames, caps, pliques, etc.  Si un gravador és eliminat d'un
context, ja no podrà produir la seva sortida impresa.  És una
forma una mica radical de modificar la sortida, pero algunes
vegades pot ser útil.

@subsubheading Canviar un sol context

Per eliminar un gravador d'un context únic, usem la instrucció
@code{\with} situada immediatament després de la instrucció que
crea el context, com a la secció anterior.

Com a il·lustració, repetim un exemple estret de la secció
anterior amb les línies del pentagrama eliminades.  Recordeu que
les línies del pentagrama estan dibuixades pel gravador
@code{Staff_symbol_engraver}.

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\new Staff \with {
  \remove "Staff_symbol_engraver"
}
\relative {
  c'4 d
  \set fontSize = #-4  % fes més petits els caps de les notes
  e4 f |
  \set fontSize = #2.5  % fes més grans els caps de les notes
  g4 a
  \unset fontSize  % retorna a la mida predeterminada
  b4 c |
}
@end lilypond

@cindex àmbit, gravador del

Els gravadors també es poden afegir als contextos individuals. La
instrucció que ho fa és

@code{\consists @var{Nom_del_gravador}},

situada dins d'un bloc @code{\with}.  Certes partitures vocals
tenen una indicació d'àmbit o tessitura situada al principi del
pentagrama per indicar l'àmbit de notes en aquest pentagrama, vegeu
@rglos{ambitus}.  L'ambitus es produeix per part del gravador
@code{Ambitus_engraver}, que normalment no està inclòs en cap
context.  Si l'afegim al context @code{Voice}, calcula el rang a
partir d'aquesta única veu:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\new Staff <<
  \new Voice \with {
    \consists "Ambitus_engraver"
  } {
    \relative {
      \voiceOne
      c''4 a b g
    }
  }
  \new Voice {
    \relative {
      \voiceTwo
      c'4 e d f
    }
  }
>>
@end lilypond

@noindent
però si afegim el gravador d'àmbit al context de @code{Staff},
calcula el rang de totes les notes en totes les veus d'aquest
pentagrama:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\new Staff \with {
  \consists "Ambitus_engraver"
}
<<
  \new Voice {
    \relative {
      \voiceOne
      c''4 a b g
    }
  }
  \new Voice {
    \relative {
      \voiceTwo
      c'4 e d f
    }
  }
>>
@end lilypond

@subsubheading Canviar tots els contextos del mateix tipus

@funindex \layout

Els exemples anteriors mostren la manera d'eliminar o afegir
gravadors als contextos individuals.  També és possible eliminar o
afegir gravadors a tots els contextos d'un tipus específic,
situant les instruccions al context corresponent dins d'un bloc
@code{\layout}.  Per exemple, si volem mostrar els rangs de
tessitura per a tots els pentagrames d'una partitura de quatre
pautes, podem escriure

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
\score {
  <<
    \new Staff {
      \relative {
        c''4 a b g
      }
    }
    \new Staff {
      \relative {
        c'4 a b g
      }
    }
    \new Staff {
      \clef "G_8"
      \relative {
        c'4 a b g
      }
    }
    \new Staff {
      \clef "bass"
      \relative {
        c4 a b g
      }
    }
  >>
  \layout {
    \context {
      \Staff
      \consists "Ambitus_engraver"
    }
  }
}
@end lilypond

@noindent
Els valors predeterminats de les propietats dels contextos també
es poden establir per a tots els contextos d'un tipus en
particular incloent-hi la instrucció @code{\set} dins d'un bloc
@code{\context} de la mateixa forma.


@seealso
Referència de la notació:
@rusernamed{Modifying context plug-ins,Modificactió dels connectors de context},
@rusernamed{Changing context default settings,Canvi de la configuració dels contextos predeterminats}.

@knownissues
Els gravadors @code{Stem_engraver} i @code{Beam_engraver}
(de plica i de barra) adjunten al cap de les notes els objectes
que creen.  Si es suprimeix el gravador de caps de nota
@code{Note_heads_engraver}, no es produeix cap cap i per tant no
es creen tampoc pliques ni barres.

@node Extensió de les plantilles
@section Extensió de les plantilles
@translationof Extending the templates

Heu llegit el tutorial i ara sabeu escriure música.  Però, com
podeu posar els pentagrames que voleu?  Les plantilles estan molt
bé, però què passa si voleu alguna cosa que està en cap plantilla?
Bé, podeu trobar muntanyes de plantilles (vegeu
@ref{Plantilles})
que us poden servir com a punt de partida.  Però i si voleu
quelcom que no està contemplat aquí? Continueu llegint.

@menu
* Soprano i violoncel::
* Partitura vocal a quatre veus SATB::
* Crear una partitura partint de zero::
* Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions::
* Partitures i particel·les::
@end menu

@node Soprano i violoncel
@subsection Soprano i violoncel
@translationof Soprano and cello

@cindex plantilla, modificar
@cindex modificar plantilles

Per començar, agafeu la plantilla que us sembli més semblant a
allò que voleu aconseguir.  Diguem-ne que voleu escriure alguna
cosa per a soprano i violoncel.  En aquest cas començaríem amb la
plantilla @q{Notes i lletra} (per a la part de soprano).

@example
\version @w{"@version{}"}
melodia = \relative @{
  \clef "treble"
  \key c \major
  \time 4/4
  a4 b c d
@}

text = \lyricmode @{
  Aaa Bee Cee Dee
@}

\score @{
  <<
    \new Voice = "u" @{
      \autoBeamOff
      \melodia
    @}
    \new Lyrics \lyricsto "u" \text
  >>
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

Ara volem afegir una part de violoncel.  Vegem l'exemple
@q{Sols notes}:

@example
\version @w{"@version{}"}
melodia = \relative @{
  \clef "treble"
  \key c \major
  \time 4/4
  a4 b c d
@}

\score @{
  \new Staff \melodia
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

No necessitem dues instruccions @code{\version}.  Ens caldrà la
secció @code{melodia}.  No volem dues seccions @code{\score} (si
tinguéssim dues @code{\score}s, acabaríem amb dues particel·les
per separat.)  Volem les dues juntes, com un duo. Dins de la secció
@code{\score}, no ens fan falta dos @code{\layout} ni dos
@code{\midi}.

Si ens limitéssim a copiar i enganxar la secció @code{melodia},
acabaríem amb dues seccions @code{melodia} separades, així que
anem a canviar-los el nom.  Anomenarem @code{musicaSoprano} a la
secció de la soprano i @code{musicaVioloncel} a la secció de
violoncel.  Al mateix temps canviarem el nom de @code{text} a
@code{lletraSoprano}.  Recordeu canviar el nom a les dues
aparicions de totes aquests noms -- tant la definició inicial (la
part @code{melodia = relative c' @{ }) -- com l'ús d'aquest nom
(en la secció @code{\score}).

També aprofitarem per canviar el pentagrama de la part del
violoncel (els violoncels s'escriuen normalment en clau de
Fa). Així mateix, canviarem algunes del violoncel.

@example
\version @w{"@version{}"}
musicaSoprano = \relative @{
  \clef "treble"
  \key c \major
  \time 4/4
  a4 b c d
@}

lletraSoprano = \lyricmode @{
  Aaa Bee Cee Dee
@}

musicaVioloncel = \relative @{
  \clef "bass"
  \key c \major
  \time 4/4
  d4 g fis8 e d4
@}

\score@{
  <<
    \new Voice = "u" @{
      \autoBeamOff
      \musicaSoprano
    @}
    \new Lyrics \lyricsto "u" \lletraSoprano
  >>
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

Això té una aparença prometedora, però la part del violoncel no
surt a la partitura (no l'hem posada a la secció @code{\score}).
Si volem que la part del violoncel aparegui a sota de la de
soprano, hem d'afegir

@example
\new Staff \musicaVioloncel
@end example

@noindent
just a sota de tot el codi de la soprano.  També hem de posar
@code{<<} i @code{>>} abans i després de la música -- el que
indica al LilyPond que hi ha més d'una cosa (en aquest cas,
@code{Staff}) succeint al mateix moment --.  La @code{\score}
s'assemblarà ara a això:

@c Indentation in this example is deliberately poor
@example
\score @{
  <<
  <<
    \new Voice = "u" @{
      \autoBeamOff
      \musicaSoprano
    @}
    \new Lyrics \lyricsto "u" \lletraSoprano
  >>
  \new Staff \musicaVioloncel
  >>
  \layout @{ @}
  \midi @{ @}
@}
@end example

@noindent
Això sembla una mica enrevessat; el marges estan desquadrats.  Això té
fàcil solució.  Presentem aquí la plantilla completa per a
soprano i violoncel.

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,addversion]
musicaSoprano = \relative {
  \clef "treble"
  \key c \major
  \time 4/4
  a4 b c d
}

lletraSoprano = \lyricmode {
  Aaa Bee Cee Dee
}

musicaVioloncel = \relative {
  \clef "bass"
  \key c \major
  \time 4/4
  d4 g fis8 e d4
}

\score {
  <<
    <<
      \new Voice = "u" {
        \autoBeamOff
        \musicaSoprano
      }
      \new Lyrics \lyricsto "u" \lletraSoprano
    >>
    \new Staff \musicaVioloncel
  >>
  \layout { }
  \midi { }
}
@end lilypond


@seealso
Les plantilles d'inici es poden trobar a l'apèndix
@q{Plantilles}, vegeu
@ref{Plantilles de pentagrama únic}.

@node Partitura vocal a quatre veus SATB
@subsection Partitura vocal a quatre veus SATB
@translationof Four-part SATB vocal score

La major part de les partitures vocals escrites per a cor mixt a
quatre veus amb acompanyament orquestral, com l'«Elies» de
Mendelssohn o el «Messies» de Haendel, tenen la música coral i la
lletra en quatre pentagrames S, A, T i B, respectivament, amb una
reducció de piano de l'acompanyament d'orquestra, per sota. Heus
aquí un exemple del «Messies» de Haendel:

@c The following should appear as music without code
@lilypond[quote,ragged-right]
global = { \key d \major \time 4/4 }

musicaSoprano = \relative {
  \clef "treble"
  r4 d''2 a4 | d4. d8 a2 | cis4 d cis2 |
}
lletraSoprano = \lyricmode {
  Wor -- thy | is the lamb | that was slain |
}

musicaAlto = \relative {
  \clef "treble"
  r4 a'2 a4 | fis4. fis8 a2 | g4 fis e2 |
}

lletraAlto = \lletraSoprano

musicaTenor = \relative {
  \clef "G_8"
  r4 fis'2 e4 | d4. d8 d2 | e4 a, cis2 |
}

lletraTenor = \lletraSoprano

musicaBaix = \relative {
  \clef "bass"
  r4 d'2 cis4 | b4. b8 fis2 | e4 d a'2 |
}

lletraBaix = \lletraSoprano

upper = \relative {
  \clef "treble"
  \global
  r4 <a' d fis>2 <a e' a>4 |
  <d fis d'>4. <d fis d'>8 <a d a'>2 |
  <g cis g'>4 <a d fis> <a cis e>2 |
}

lower = \relative {
  \clef "bass"
  \global
  <d, d'>4 <d d'>2 <cis cis'>4 |
  <b b'>4. <b' b'>8 <fis fis'>2 |
  <e e'>4 <d d'> <a' a'>2 |
}

\score {
  <<  % combina el pentagrama del cor i del piano en paral·lel
    \new ChoirStaff <<
      \new Staff = "sopranos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Soprano"
        \new Voice = "sopranos" {
          \global
          \musicaSoprano
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "sopranos" {
        \lletraSoprano
      }
      \new Staff = "altos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Alto"
        \new Voice = "altos" {
          \global
          \musicaAlto
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "altos" { \lletraAlto }
      \new Staff = "tenors" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Tenor"
        \new Voice = "tenors" {
          \global
          \musicaTenor
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "tenors" { \lletraTenor }
      \new Staff = "baixos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Baix"
        \new Voice = "baixos" {
          \global
          \musicaBaix
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "baixos" {
        \lletraBaix
      }
    >>  % final del pentagrama del cor
    \new PianoStaff <<
      \set PianoStaff.instrumentName = #"Piano"
      \new Staff = "upper" \upper
      \new Staff = "lower" \lower
    >>
  >>
}
@end lilypond

Cap de les plantilles proporciona aquesta disposició amb
exactitud.  La més semblant és
@ref{Partitura vocal SATB i reducció per a piano automàtica},
però necessitem canviar la disposició i afegir un acompanyament de
piano que no estigui derivat automàticament de les parts vocals.
Les variables que contenen la música i la lletra de les parts
vocals és adequat, però haurem d'afegir variables per a la
reducció de piano.

L'ordre en què apareixen els contextos al ChoirStaff de la
plantilla no es correspon amb l'ordre de la partitura vocal que
hem mostrat més amunt.  Hem de reordenar-los perquè hi hagi quatre
pentagrames amb la lletra escrita directament a sota de les notes
de cada part.  Totes les veus han de ser @code{\voiceOne}, que és
la predeterminada, perquè les instruccions @code{\voiceXXX} es
puguin eliminar.  També hem d'especificar la clau de tenor (clau
de sol octava baixa) a les parts de tenor.  Encara no hem trobat
la forma que la lletra s'especifica a la plantilla, així que hem
d'utilitzar el mètode que ens resulta familiar.  També hem
d'escriure els noms de cada pentagrama.

En fer-lo així obtenim el ChoirStaff següent:

@example
\new ChoirStaff <<
  \new Staff = "sopranos" <<
    \set Staff.instrumentName = #"Soprano"
    \new Voice = "sopranos" @{
      \global
      \musicaSoprano
    @}
  >>
  \new Lyrics \lyricsto "sopranos" @{
    \lletraSoprano
  @}
  \new Staff = "altos" <<
    \set Staff.instrumentName = #"Alto"
    \new Voice = "altos" @{
      \global
      \musicaAlto
    @}
  >>
  \new Lyrics \lyricsto "altos" @{
    \lletraAlto
  @}
  \new Staff = "tenors" <<
    \set Staff.instrumentName = #"Tenor"
    \new Voice = "tenors" @{
      \global
      \musicaTenor
    @}
  >>
  \new Lyrics \lyricsto "tenors" @{
    \lletraTenor
  @}
  \new Staff = "baixos" <<
    \set Staff.instrumentName = #"Baix"
    \new Voice = "baixos" @{
      \global
      \musicaBaix
    @}
  >>
  \new Lyrics \lyricsto "baixos" @{
    \lletraBaix
  @}
>>  % fi del ChoirStaff
@end example

A continuació podem treballar sobre la part de piano.  És fàcil:
tan sols s'ha de treure la part de piano de la plantilla de
@q{Piano solista}:

@example
\new PianoStaff <<
  \set PianoStaff.instrumentName = #"Piano"
  \new Staff = "superior" \superior
  \new Staff = "inferior" \inferior
>>
@end example

i escriure les definicions de variable per a @code{superior} i
@code{inferior}.

Els grups ChoirStaff i PianoStaff s'han de combinar utilitzant
angles dobles, atès que els volem apilar l'un sobre l'altre

@example
<<  % combina els grups ChoirStaff i PianoStaff l'un sobre l'altre
  \new ChoirStaff <<
    \new Staff = "sopranos" <<
      \new Voice = "sopranos" @{
        \global
        \musicaSoprano
      @}
    >>
    \new Lyrics \lyricsto "sopranos" @{
      \lletraSoprano
     @}
    \new Staff = "altos" <<
      \new Voice = "altos" @{
        \global
        \musicaAlto
      @}
    >>
    \new Lyrics \lyricsto "altos" @{
      \lletraAlto
    @}
    \new Staff = "tenores" <<
      \clef "G_8"  % clave de tenor
      \new Voice = "tenores" @{
        \global
        \musicaTenor
      @}
    >>
    \new Lyrics \lyricsto "tenores" @{
      \lletraTenor
    @}
    \new Staff = "baixos" <<
      \clef "bass"
      \new Voice = "baixos" @{
        \global
        \musicaBaix
      @}
    >>
    \new Lyrics \lyricsto "baixos" @{
      \lletraBaix
    @}
  >>  % fi del ChoirStaff

  \new PianoStaff <<
    \set PianoStaff.instrumentName = #"Piano"
    \new Staff = "upper" \upper
    \new Staff = "lower" \lower
  >>
>>
@end example

En combinar tot això junt i escriure la música dels tres compassos
de l'exemple anterior, obtenim:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,addversion]
global = { \key d \major \time 4/4 }
musicaSoprano = \relative {
  \clef "treble"
  r4 d''2 a4 | d4. d8 a2 | cis4 d cis2 |
}
lletraSoprano = \lyricmode {
  Wor -- thy | is the lamb | that was slain |
}
musicaAlto = \relative {
  \clef "treble"
  r4 a'2 a4 | fis4. fis8 a2 | g4 fis fis2 |
}
lletraAlto = \lletraSoprano
musicaTenor = \relative {
  \clef "G_8"
  r4 fis'2 e4 | d4. d8 d2 | e4 a, cis2 |
}
lletraTenor = \lletraSoprano
musicaBaix = \relative {
  \clef "bass"
  r4 d'2 cis4 | b4. b8 fis2 | e4 d a'2 |
}
lletraBaix = \lletraSoprano
upper = \relative {
  \clef "treble"
  \global
  r4 <a' d fis>2 <a e' a>4 |
  <d fis d'>4. <d fis d'>8 <a d a'>2 |
  <g cis g'>4 <a d fis> <a cis e>2 |
}
lower = \relative {
  \clef "bass"
  \global
  <d, d'>4 <d d'>2 <cis cis'>4 |
  <b b'>4. <b' b'>8 <fis fis'>2 |
  <e e'>4 <d d'> <a' a'>2 |
}

\score {
  <<  % combina el ChoirStaff i PianoStaff en paral·lel
    \new ChoirStaff <<
      \new Staff = "sopranos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Soprano"
        \new Voice = "sopranos" {
          \global
          \musicaSoprano
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "sopranos" {
        \lletraSoprano
      }
      \new Staff = "altos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Alto"
        \new Voice = "altos" {
          \global
          \musicaAlto
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "altos" {
        \lletraAlto
      }
      \new Staff = "tenors" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Tenor"
        \new Voice = "tenors" {
          \global
          \musicaTenor
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "tenors" {
        \lletraTenor
      }
      \new Staff = "baixos" <<
        \set Staff.instrumentName = #"Baix"
        \new Voice = "baixos" {
          \global
          \musicaBaix
        }
      >>
      \new Lyrics \lyricsto "baixos" {
        \lletraBaix
      }
    >>  % fi ChoirStaff

    \new PianoStaff <<
      \set PianoStaff.instrumentName = #"Piano  "
      \new Staff = "upper" \upper
      \new Staff = "lower" \lower
    >>
  >>
}
@end lilypond


@node Crear una partitura partint de zero
@subsection Crear una partitura partint de zero
@translationof Building a score from scratch

@cindex plnantilla, escriure la vostra pròpia
@cindex exemple d'escriptura d'una partitura
@cindex escriure una partitura, exemple
@cindex partitura, exemple d'escriptura

Després d'adquirir una mica de soltesa en l'escriptura del codi
del LilyPond, us adonareu que és més fàcil construir completament
una partitura partint de zero, que modificar una plantilla.  També
podeu desenvolupar el vostre propi estil de forma que s'adapti al
tipus de música que us agradi.  Vegem a continuació com
confeccionar una partitura per a un preludi d'òrgan, com a exemple.

Comencem amb una secció per al encapçalament.  Aquí és on van el
títol, nom del compositor, etc., després van les definicions de
les variables, i finalment el bloc de partitura.  Comencem a
veure-les per sobre i més tard completarem els detalls.

Utilitzarem els dos primers compassos del preludi de Bach basat en
@emph{Jesu, meine Freude}, que està escrit per a òrgan amb dos
manuals i pedal.  Conté els dos compassos següents de música al
final de la secció.  La part del manual superior té dues veus, i
l'inferior i el pedal, una veu cada u.  Així doncs, necessitem
quatre definicions per a la música i una més per definir el compàs
i la tonalitat:

@example
\version @w{"@version{}"}
\header @{
  title = "Jesu, meine Freude"
  composer = "J S Bach"
@}
keyTime = @{ \key c \minor \time 4/4 @}
MusicaManualUVeuU = @{ s1 @}
MusicaManualUVeuDos = @{ s1 @}
MusicaManualDos = @{ s1 @}
MusicaOrganPedal = @{ s1 @}

\score @{
@}
@end example

De moment hem escrit tan sols una nota espaiadora, @code{s1}, en
lloc de la música de veritat.  Li afegirem més endavant.

A continuació vegem què va al bloc de partitura. Senzillament,
reflectirem l'estructura de pentagrames que desitgem.  La música
d'òrgan s'escriu s'escriu en general en tres pentagrames, un per
cada un dels manuals i l'altre pel pedal.  Els pentagrames dels
manuals s'abasten amb una clau, així que els inclourem en un grup
PianoStaff.  La primera part de manual té dues veus, i la segona
una sola.

@example
\new PianoStaff <<
  \new Staff = "ManualU" <<
    \new Voice @{
      \MusicaManualUVeuU
    @}
    \new Voice @{
      \MusicaManualUVeuDos
    @}
  >>  % fi del context de Staff ManualU
  \new Staff = "ManualDos" <<
    \new Voice @{
      \MusicaManualDos
    @}
  >>  % fi del context de Staff ManualDos
>>  % fi del context de PianoStaff
@end example

Després, hem d'afegir un pentagrama per a l'òrgan de pedal.  Això
va per sota del PianoStaff, però ha de ser simultani amb ell, per
la qual cosa escrivim angles dobles rodejant als dos.  Si ens
oblidem d'això, es produirà un error al fitxer log de registre.
És un error molt comú que cometrà abans o després!  Intenteu
copiar l'exemple final que apareix al final de la secció, esborreu
els dobles angles i processeu el fitxer per veure quin error
produeix.

@example
<<  % el grup PianoStaff i el pentagrama de Pedal son simultanis
  \new PianoStaff <<
    \new Staff = "ManualU" <<
      \new Voice @{
        \MusicaManualUVeuU
      @}
      \new Voice @{
        \MusicaManualUVeuDos
      @}
    >>  % fi del context de Staff ManualU
    \new Staff = "ManualDos" <<
      \new Voice @{
        \MusicaManualDos
      @}
    >>  % fi del context de Staff ManualDos
  >>  % fi del context de PianoStaff
  \new Staff = "OrganPedal" <<
    \new Voice @{
      \MusicaOrganPedal
    @}
  >>
>>
@end example

No és necessari utilitzar la construcció simultània @code{<<
@dots{} >>} per al pentagrama del manual dos i el pentagrama del
òrgan de pedal, atès que contenen una única expressió, però no fa
mal, i és un bon costum utilitzar sempre dobles angles després de
@code{\new Staff} quan hi diverses veus.  El contrari és cert per
a les veus: normalment han d'anar seguides de claus @code{@{
@dots{} @}} en cas que tinguem música codificada com a variables
diferents que s'han de situar consecutivament.

Afegim aquesta estructura al bloc de partitura, i ajustem el
sagnat dels marges.  També escrivim les claus
corresponents, ens assegurem que les pliques i lligadures d'unió
i expressió en cada una de les veus del pentagrama superior
apunten en la direcció adequada amb @code{\voiceOne} i
@code{\voiceTwo} i escrivim el compàs i la tonalitat en cadascú
dels pentagrames usant la nostra variable prèviament definida
@code{\TimeKey}.

@example
\score @{
  <<  % el grup PianoStaff i el pentagrama de Pedal són simultanis
    \new PianoStaff <<
      \new Staff = "ManualU" <<
        \keyTime  % establir compàs i tonalitat
        \clef "treble"
        \new Voice @{
          \voiceOne
          \MusicaManualUVeuU
        @}
        \new Voice @{
          \voiceTwo
          \MusicaManualUVeuDos
        @}
      >>  % fi del context de Staff ManualU
      \new Staff = "ManualDos" <<
        \keyTime
        \clef "bass"
        \new Voice @{
          \MusicaManualDos
        @}
      >>  % fi del context de Staff ManualDos
    >>  % fi del context de PianoStaff
    \new Staff = "OrganPedal" <<
     \keyTime
      \clef "bass"
      \new Voice @{
        \MusicaOrganPedal
      @}
    >>  % fi del pentagrama de OrganPedal
  >>
@}  % fi del context Score
@end example

@cindex ampliabilitat de las pautes
@cindex pautes, ampliabilitat

La disposició anterior dels pentagrames d'òrgan és gairebé
perfecta; tanmateix, hi ha un lleuger defecte que no és
visible quan s'observa un sol sistema: la distància entre el
pentagrama de pedal i el de la mà esquerra hauria de ser
aproximadament la mateixa que la que hi ha entre els pentagrames
de les mans esquerra i dreta.  Concretament, la ampliabilitat dels
pentagrames dins d'un context @code{PianoStaff} és limitada (de
forme que la distància entre els pentagrames de les mans esquerra
i dreta mai no creixin excessivament), i el pentagrama dels pedals
hauria de comportar-se de una manera semblant.

@cindex sub-propietats
@cindex propietats, sub-propietats
@cindex objectes gràfics
@cindex gràfics, objectes
@cindex grobs

El grau d'ampliabilitat i separabilitat dels pentagrames es pot
controlar amb la propietat @code{staff-staff-spacing} de
l'@q{objecte gràfic} @code{VerticalAxisGroup} (els objectes gràfics
reben en general el nom de @q{grob}s a la documentació del
LilyPond); no us preocupeu de moment dels detalls, ja que això
s'explica més tard de forma exhaustiva.  Els més curiosos podeu
donar una ullada a
@rusernamed{Overview of modifying properties,Panorama de la modificació de propietats}.
En aquest cas volem modificar solament la sub-propietat
@code{stretchability}.  Un altre cop, els curiosos trobareu els
valors predeterminats per a la propietat staff-staff-spacing al
fitxer @file{scm/define-grobs.scm} examinant la definició del grob
@code{VerticalAxisGroup}.  El valor de @code{stretchability}
s'agafa de la definició del context @code{PianoStaff} (al fitxer
@file{ly/engraver-init.ly}) de forma que els valors siguin idèntics.

@example
\score @{
  <<  % el grup PianoStaff i el pentagrama de Pedal son simultanis
    \new PianoStaff <<
      \new Staff = "ManualU" <<
        \keyTime  % establir compàs y tonalitat
        \clef "treble"
        \new Voice @{
          \voiceOne
          \MusicaManualUVeuU
        @}
        \new Voice @{
          \voiceTwo
          \MusicaManualUVeuDos
        @}
      >>  % % fi del context de Staff ManualU
      \new Staff = "ManualDos" \with @{
        \override VerticalAxisGroup.staff-staff-spacing.stretchability = 5
      @} <<
        \keyTime
        \clef "bass"
        \new Voice @{
          \MusicaManualDos
        @}
      >>  % fi del context de Staff ManualDos
    >>  % fi del context de PianoStaff
    \new Staff = "OrganPedal" <<
      \keyTime
      \clef "bass"
      \new Voice @{
        \MusicaOrganPedal
      @}
    >>  % fi del pentagrama de OrganPedal
  >>
@}  % fi del context Score
@end example

Amb això es completa l'estructura.  Tota música per a òrgan de
tres pentagrames tindrà una estructura semblant, tot i que el
nombre de veus pot variar.  Tot el que ens queda és afegir la
música, i combinar totes les parts.

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right,addversion]
\header {
  title = "Jesu, meine Freude"
  composer = "J S Bach"
}
keyTime = { \key c \minor \time 4/4 }
MusicaManualUVeuU = \relative {
  g'4 g f ees |
  d2 c |
}
MusicaManualUVeuDos = \relative {
  ees'16 d ees8~ 16 f ees d c8 d~ d c~ |
  8 c4 b8 c8. g16 c b c d |
}
MusicaManualDos= \relative {
  c'16 b c8~ 16 b c g a8 g~ 16 g aes ees |
  f16 ees f d g aes g f ees d ees8~ 16 f ees d |
}
MusicaOrganPedal = \relative {
  r8 c16 d ees d ees8~ 16 a, b g c b c8 |
  r16 g ees f g f g8 c,2 |
}

\score {
  <<  % PianoStaff i Pedal Staff han de ser simultanis
    \new PianoStaff <<
      \new Staff = "ManualU" <<
        \keyTime  % establir la clau i l'armadura
        \clef "treble"
        \new Voice {
          \voiceOne
          \MusicaManualUVeuU
        }
        \new Voice {
          \voiceTwo
          \MusicaManualUVeuDos
        }
      >>  % fi del context Staff ManualU
      \new Staff = "ManualDos" \with {
        \override VerticalAxisGroup.staff-staff-spacing.stretchability = 5
      } <<
        \keyTime
        \clef "bass"
        \new Voice {
          \MusicaManualDos
        }
      >>  % fi del context Staff ManualDos
    >>  % fi del context PianoStaff
    \new Staff = "PedalOrgan" <<
      \keyTime
      \clef "bass"
      \new Voice {
        \MusicaOrganPedal
      }
    >>  % fi del context Staff PedalOrgan
  >>
}  % fi del context Score
@end lilypond

@seealso
Glossari musical:
@rglos{system}.

@node Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions
@subsection Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions
@translationof Saving typing with variables and functions

@cindex variables
@cindex identificadors

Arribats a aquest punt, heu vist coses d'aquest tipus:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
hornNotes = \relative { c''4 b dis c }

\score {
  {
    \hornNotes
  }
}
@end lilypond

Fins i tot us adonareu que això pot ser útil en música
minimalista:

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
fragmentA = \relative { a'4 a8. b16 }
fragmentB = \relative { a'8. gis16 ees4 }

violí = \new Staff {
  \fragmentA \fragmentA |
  \fragmentB \fragmentA |
}

\score {
  {
    \violí
  }
}
@end lilypond

Tot i així també es pot fer servir aquests identificadors (que
també es coneixen com a variables, macros o instruccions
definides per l'usuari) per fer trucs:

@c TODO Avoid padtext - not needed with skylining
@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
dolce = \markup { \italic \bold dolce }

padText = { \once \override TextScript.padding = #5.0 }
fthenp =_\markup {
  \dynamic f \italic \small { 2nd } \hspace #0.1 \dynamic p
}

violí = \relative {
  \repeat volta 2 {
    c''4._\dolce b8 a8 g a b |
    \padText
    c4.^"hi there!" d8 e' f g d |
    c,4.\fthenp b8 c4 c-. |
  }
}

\score {
  {
    \violí
  }
  \layout { ragged-right = ##t }
}
@end lilypond

Òbviament aquests identificadors són útils per estalviar tecleig.
Però són dignes de tenir en compte fins i tot si s'utilitzaran un
sol cop: redueixen la complexitat.  Examinem l'exemple anterior
reescrit sense cap identificador.  Trobareu que és molt més
difícil de llegir, sobretot l'última línia.

@example
violí = \relative @{
  \repeat volta 2 @{
    c''4._\markup @{ \italic \bold dolce @} b8 a8 g a b |
    \once \override TextScript.padding = #5.0
    c4.^"hi there!" d8 e' f g d |
    c,4.\markup @{
      \dynamic f \italic \small @{ 2nd @} \hspace #0.1 \dynamic p
    @}
    b8 c4 c-. |
  @}
@}
@end example

@c TODO Replace the following with a better example  -td
@c Skylining handles this correctly without padText

Fins ara hem contemplat la substitució estàtica: quan el LilyPonod
es troba amb @code{\padText}, el substitueix amb allò que hem
definit que sigui (és a dir, tot el que està a la dreta de
@code{padtext=}).

El LilyPond també pot gestionar substitucions no estàtiques
(penseu en elles com funcions).

@lilypond[quote,verbatim,ragged-right]
padText =
#(define-music-function
     (padding)
     (number?)
   #{
     \once \override TextScript.padding = #padding
   #})

\relative {
  c'''4^"piu mosso" b a b |
  \padText #1.8
  c4^"piu mosso" d e f |
  \padText #2.6
  c4^"piu mosso" fis a g |
}
@end lilypond

La utilització d'identificadors també és una bona forma de reduir
el treball si la sintaxis d'entrada del LilyPonod canvia (vegeu
@rprogram{Actualització de fitxers amb convert-ly}).  Si teniu una sola
definició (com ara @code{\dolce}) per a tots els fitxers (vegeu
@ref{Fulls d'estil}), i després la sintaxis es
modifica, sols haurà d'actualitzar la seva definició @code{\dolce}
única, enlloc de haver de fer canvis a cadascú dels fitxers
@file{.ly}.

@node Partitures i particel·les
@subsection Partitures i particel·les
@translationof Scores and parts

En música orquestral, totes les notes s'imprimeixen dues vegades.
Un cop en les particel·les per a tots els músics, i una altra per
a la partitura del director.  Els identificadors es poden usar per
evitar la duplicació del treball.  La música s'escriu un cop
s'emmagatzema en una variable.  El contingut d'aquesta variable
s'usa després per generar tant la particel·la com la partitura del
director.

És molt convenient definir les notes en un fitxer especial.  Per
exemple, suposem que el fitxer @file{trompa.ly} conté la següent
part d'un duo per a trompa i fagot:

@example
notesTrompa = \relative @{
  \time 2/4
  r4 f8 a | cis4 f | e4 d |
@}
@end example

@noindent
Després es fa una particel·la escrivint en un fitxer el següent:

@example
\include "trompa.ly"

\header @{
  instrument = "Trompa en Fa"
@}

@{
 \transpose f c' \notesTrompa
@}
@end example

La línia

@example
\include "trompa.ly"
@end example

@noindent
substitueix el contingut de @file{trompa.ly} en aquesta posició
dins del fitxer, així que @code{notesTrompa} es defineix amb
posterioritat.  La instrucció @code{\transpose f@tie{}c'} indica
que l'argument constituït per @code{\notesTrompa} s'ha de
transposar una quina cap amunt.  El que sona com @code{f} s'escriu
com @code{c'}, el que correspon amb el to d'afinació d'una trompa
normal en@tie{}Fa.  La transposició es pot veure a la següent
sortida

@lilypond[quote,ragged-right]
\transpose f c' \relative {
  \time 2/4
  r4 f8 a | cis4 f | e4 d |
}
@end lilypond

A peces per a conjunt, amb freqüència una de les veus no sona
durant molts compasso.  Això queda denotat per un silenci
especial, el silenci multicompàs.  S'introdueix amb una @code{R}
majúscula seguida d'una duració (@code{1}@tie{}en el cas de la
rodona, @code{2}@tie{}en el caso de una blanca,
etc.). Multiplicant la duració es poden construir silencis més
llargs.  Per exemple, aquest silenci ocupa 3@tie{}compassos de 2/4

@example
R2*3
@end example

Quan s'imprimeix la particel·la s'han de comprimir els silencis
multicompàs.  Això es fa establint una variable de temps de execució

@example
\set Score.skipBars = ##t
@end example

@noindent
Aquesta instrucció estableix el valor de la propietat
@code{skipBars} al context de @code{Score} a vertader
(@code{##t}).  Anteposant el silenci i aquesta opció a la música
anterior, arribem al següent resultat

@lilypond[quote,ragged-right]
\transpose f c' \relative {
  \time 2/4
  \set Score.skipBars = ##t
  R2*3 |
  r4 f8 a | cis4 f | e4 d |
}
@end lilypond

Aquesta partitura es fa combinant tota la música junta.  Suposant
que l'altra veu es troba dins de @code{notesFagot} al fitxer
@file{fagot.ly}, la partitura es fa amb

@example
\include "fagot.ly"
\include "trompa.ly"

<<
  \new Staff \notesTrompa
  \new Staff \notesFagot
>>
@end example

@noindent
el que ens porta a

@lilypond[quote,ragged-right]
\relative <<
  \new Staff {
    \clef "treble"
    \time 2/4
    R2*3 |
    r4 f8 a | cis4 f | e4 d |
  }
  \new Staff {
    \clef "bass"
    \time 2/4
    r4 d,8 f | gis4 c | b4 bes |
    a8 e f4 | g4 d | gis4 f |
  }
>>
@end lilypond